Chile, chile,…ya ya…claro claro…permiso permiso... Visca el Pisco!!!...

Jajajajaja…aquestes son paraules que un no deixa d’escoltar per terres xilenes…..son de rolleeeeeeros!!!...però com a tot arreu, tot i que aquí ha costat una miqueta més, bona gent també hem trobat. Ha estat un país molt però que molt visitable, i penseu que el sud no l’hem pogut fer, una llàstima, però el noooooord, i concretament San Pedro de Atacama i els seus voltants, son la reeepanocha nanos!!!...us explico, us explico que me’n moro de ganes!!!
L’aventura a Xile va començar d’una manera molt diferent, vivint la religiositat per mi, i d’una manera més que excepcional pel Marc. Gràcies a les gestions del Simón pare, durant els últims 3 dies del més d’octubre, les Monges missioneres del Cor de Maria de Santiago(foto 1) ens van acollir a casa seva, jajajaja, com ho llegiu!!!. Per les “madres” per uns dies varem ser una grata companyia. Els soparets amb totes elles tenien molta gràcia y transmetien una alegria immensa. Tota una experiència, que juntament amb la visita que li vaig fer al nostre estimat per la família, Pare Miquel Jordà, em va omplir moltíssim. Un petonàs gegant per la mare MªRosa, Montse, Gregoria, Carmen, Mª Aurèlia, i totes les altres. Quina gran tasca la que fan fora de la seva terra catalana i burgalesa!!!. Un inici original i que ja prometia.
A Santiago per tant ubicats, vam poder visitar els recons més interessants. Destacaria la plaça de les Armes, on es concentra todo lo bueno y lo malo dels “ambulantes”, el palau de la moneda, la casa “Chascona“ del fantàstic Pablo Neruda (escriptor, poeta, pensador, polític i diplomàtic en una mateixa persona), el mercat, i el barri de Bellavista, on si vols que se’t faci tard no hi ha res millor que anar a fer uns pisco sour i escoltar música en directe. Una ciutat interessant i amb força ambientillo, i sinó pregunteu-li al Marc, que les dones li deien:-...Háaaaablame, Háaaaablame!!!jajaja, i no penseu malament...
Després cap a la màgica ciutat de colors de Valparaíso varem anar a parar. Per període de tres dies vam poder gaudir de l’encant de les seves construccions acolorides, així com dels seus carrers “grafiteros”. Novament la casa “Sebastiana“, que també tenia Pablo Neruda allà, ens va fascinar. Els carrers integrats amb els tramvies en funcionament son tot un reclam, i pujar-te a les ascensors dels “cerros” recorda molta historia passada (foto 2)
I com no, els consells gastronòmics del Ricardo, l’amo del Youth Hostel on vàrem dormir, i del meu amic l’Antonio Cruells, ens van servir de molt. Primer vam anar a degustar la “choriana” al Casino J.M. Cruz (foto 3). De casino no té res, però és una petita cantina excepcional amb força similituds amb la “Bodeguita del Medio” de Cuba, on m’entres et menges el seu plat típic, patates fregides, carn, ceba, i tomàquet, i et vas bevent uns pisquillos, et van cantant les cançons nostàlgiques de Valpa, i ja pots anar contentillo a una altra part,jajajaja. També degustar, les “Machas a la parmesana” al Rincón de Pancho és tota una tradició, ja que està ubicat a l’interior del mercat antic, i la seva cuina és exquisita i econòmica...com ha de ser culleres!!!...una passada nanos!!!.
Valparaíso, una ciutat amb molta força, que deixa senyal!!!jajajajaja...coses meves!!!(no explicable en la vuelta, sorry)jajaja
Per la Serena varem continuar, però el nostre cansament acumulat a Valparaíso, la nit allà és molt gran, barrejat amb que se’ns va anular l’excursió a Punta Chorros, va fer que no tinguéssim gaire paciència i anéssim ja directament al que seria el destí més impressionant i espectacular d’aquest país. Van ser 17 horetes d’autobús per arribar al gran San Pedro de Atacama!!!, i aquí va començar una aventura de 4 dies que em va deixar, un cop més, al·lucinat.
Només per l’ ubicació, a San Pedro ja val molt la pena anar-hi i passar un dies amb la seva gent. Estan ubicats en mig d’un desert màgic, això si a 2.400 metres, envoltats per la serralada andina i la serralada de Domeyco. Una estampa única i que emociona lo seu.
Hi havia moltes coses que veure, i vam haver de prioritzar, malgrat que ho volíem veure tooooot!!!.
Per l’espectacular salar d’Atacama vam començar, i concretament, per la llacuna de Chaxa (foto 4), on hi ha una de les reserves naturals de flamencs més important del món. Quina preciositat d’aus. Observar tranquil·lament aquella superfície única, plena de crostes de sal generades per la constant acumulació de cristalls produïts per la evaporació de les aigües subterrànies, és requetelindo !!!.
Per les increïbles llacunes de Miscanti i Miñiques (foto 5) vam continuar. Aquí la panoràmica, estàvem a uns 4.300 metres, et deixa boca badat!!!. El contrast entre els seus volcans Miscanti(5.622m) i Miñiques(5.910m), i les llacunes creades fa més d’1 milió d’anys per l’erupció d’aquest últim, formen una estampa de dimensions úniques i amb una càrrega d’espectacularitat impressionat.
Al poblet agrícola i ramader de Socaire varem estar-hi fent un petit àpat, per cert, força entretingut i agradable gràcies a la gent que ens va acompanyar. També pel poble de Toconao varem passar, i sorpresa...ens van sortir a rebre dues “llamas”jajajaja...quina gràcia d’animal, tot bondat. El campanar de l’església, de fotografia.
Com a guinda, ja que el colofó encara us l’he d’explicar, varem visitar també l’enclavament corresponent al “Tròpic de Capricorn”, inici també de l’antic camí Inca. Un lloc desèrtic i àrid, que també et fa aflorar certs misteris dels avantpassats d’aquells territoris.
I com a colofó d’aquests dies a San Pedro, una experiència fora d’aquest món: “el Valle de la Luna/Valle de la muerte”...Brutaaaaaaaaaal!!!(fotos 6,7,8,9) La seva formació, conseqüència de les distintes estratificacions i afloraments salins, recorda la superfície lunar i per uns moments el “nou luichi” es va sentir Neil Armstrong!!!, així com també, el Valle de la Muerte, recorda les estructures dels dinosauris.
Llençar-te a tota pastilla per la Duna Major és tota una pujada d’adrenalina... paaaaaa flipaaaaaarla nanos!!!.
I finalment, tenir el privilegi de presenciar l' espectacular posta de sol, és quelcom que no oblidaré mai. Per mi, juntament amb la posta de sol de Palmyra, Síria, les millors sunsets del viatge.
...què??....collonut, no???jajajajajaja...Un altre país “tengui-tengui”, i que em deixa molt sorprès en positiu. Només un sorry per la zona Patagònica, però ja tindré anys per anar a visitar-la!!!.
...I demà... carretera i manta cap a l’antepenúltim país que visitarem: BOLÍVIA!!!
Us estimo molt a tots, i així com a l’anterior escrit em vaig acomiadar dient: -que vengooooo!!!, ara ho faré dient: - que vengoooooo, que vengoooooo!!!jajajajajaja.
Seguidors meus, sempre vostre,
Luichi