domingo, 28 de junio de 2009

El “nou Luichi” reflexiona abans de donar la benvinguda a l’Índia…




Fins al moment porto tres setmanetes on he pogut gaudir de l’experiència de visitar, amb una més que acceptable profunditat, el “Middle East”, però sent realistes, fins ara ha estat un viatget de vacances com molts de nosaltres fem cada any. El kit-kat però, s’allarga, i estic impacient per veure quina serà la meva resposta. Avui no torno sinó que segueixo marxant, i espero amb impaciència l’impacte que de ben segur em proporcionarà l’Índia.
L’Orient Mig no havia de ser l’inici, el sud de l’África ens esperava, però veient el caos que s’ha originat degut a la Copa Confederacions, i l’enorme satisfacció que m’ha produït aquesta zona, he de dir que ha sigut un encert. Aquesta gent mereix tots els respectes, i son força hospitalaris, i sovint al nostre país no es transmet la realitat d’aquests països. I que consti que jo l’any passat a Egipte, i la Marta i la Lorena ho certificaran,jajajaja, vaig menysprear al mon àrab, islàmic, musulmà i jo que sé més. Gairebé un any després he de dir: Síria, Líban, Jordània, sou la repera!!!, gràcies per deixar-me passar uns dies a la vostra terra.
Un cas a part son Israel i els territoris Palestins. Seré breu, perquè diuen que “el mejor desprecio es no hacer aprecio”. La ciutat santa de Jerusalem és única i si un s’ho pot permetre no pot marxar d’aquest mon sense haver passat uns dies allà, però les relacions humanes i el tracte al turista és lamentable, tot i que excepcions hem trobat. Viuen tancats en el seu món de conflictes i males relacions, i la por els fa ser prepotents e insuportables. A les fronteres millor que tremolis, nosaltres 6 hores vam estar esperant, amb un interrogatori policial decadent. Dels jueus colons, rabins, o el que siguin, amb tot el respecte, dir que E.T era el King de la comunicació en comparació amb ells. Son l’atracció del país per la seva vestimenta, físic, forma de desplaçar-se... però de bondat ná de ná!!!. Quina llàstima. Com va dir el Marc al sortir de la frontera...The Last Time in Israel!!!.
D’anècdotes ja en comencem a tenir, i a part de les que ja he explicat en els escrits, em quedo amb el sopar picnic de super al Palm Hostel de Jerusalem, una imatge oKupa per la posteritat, amb el momentazo cenita con vino de Jordània a Jerash (..quin globo...),i el que fa viatjar, ahir em vaig tragar la pel·lícula “Transporter 2”, en anglès i subtitulada en àrab....toma ya!!!jajajaja.
Pel que fa a temes més íntims, per dir-ho d’alguna manera, evidentment que us trobo a faltar family i amics, però els vostres e-mails, comentaris al blog, i connexions al Skype, em fan portar millor aquest apartat, i tenir-vos molt presents. Una única llicència: Papitus, cuida’t molt i el dia 6 tot anirà de puta mare, positivisme i molta força, aquell dia no hi hauran distàncies i el meu petó al despertar-te rebràs.
Petons,
Luichi.

miércoles, 24 de junio de 2009

El començament a Síria...L’escapada al Líban...La sorpresa de la preciosa Jordània i el recolliment a Jerusalem







Ja ha començat l’aventura i aquestes primeres setmanes han estat molt intenses. El shock del canvi de vida no m’ha deixat ni temps per escriure. El primer dia a l’Aeroport de Damasc ja ens van posar problemes amb el visat, gairebé ens fan tornar, ens va donar per riure, que bo si de matinada ens presentem un altre cop a casa…Es va solucionar i cap a Síria faltava gent: Damasco, Aleppo, Palmira, Crack des Caveliers, Apamea, Maloula, Bosra,…i l’experiència de compartir ruta amb l’inserso Portuguès( un jutge “telita” de les Azores, el nou Miranda, el profe “golpecitos”,…etc. Que bo, resulta que aquests dies he tingut que fer de traductor al Marc!!!.
Les distàncies han estat llargues, i ja he començat a patir els sotracs de l’autocar, les velocitats que agafen, i fins i tot un mini accident. Que genials son les becaines de després de dinar a l’autocar, amb babeta inclosa. Les primeres pixades de riure importants ja han caigut amb el tete Marc, degut a la sordera del Hany, i al “manicomi” que ens ha acompanyat en aquesta primera setmana.
A partir de llavors, ha començat el viatge de debò, i com som més xulos que ningú, 3 dies al Líban hem passat. Beirut, Byblos i Baalbek. Una experiència intensa, amb un primer destí per dormir “pá cagarse la burra”. Però valor i ganes li vaig fotre i al final en aquell antro de conya vaig dormir!!!. Destacar que Beirut és una ciutat amb molt d’encant, té el contrast dels edificis malmesos per l’últim atac Israelià al 2006, amb un passeig marítim impressionant i amb molta riquesa. La segona nit de Beirut, quan ja estàvem dormint, vam començar a sentir unes explosions, ens varem aixecar de cop....cagats...i aquell instant al balcó va ser molt heavy, ens pensàvem que la ciutat estava sent bombardejada. Al final el reflex en l’edifici d’enfront d’uns focs artificials, ens va fer pixar de riure. Quina cangela, i que xalats en aquesta ciutat fer focs per la nit un dimarts!!!. Goodbye Beirut, però tornaré.
Jordània, ha estat l’autèntica sorpresa fins al moment. Quin país més fantàstic. L’arribada va ser a Jerash, una ciutat al nord, on el primer pensament va ser, aquí dormo al carrer!!!. Doncs als 10 minuts de caminar amb les motxilles, a un taxista vam parar, i el bon samarità se’ns aparegué. Aquell bon home ens va portar a un hostal de conya i se’ns va oferir per fer-nos de transport durant els dies que estiguéssim a Jordània. Vam negociar preu i fet, el Hassan ha estat 4 dies amb nosaltres, i un amic hem deixat. Com hem rigut amb ell, i amb el meu anglès. Tot un personatge a l’edat de 55 anys i 6 problemes, jajajajaja. Amb ell hem gaudit de la magnífica Ciutadella de Jerash, de l’experiència única de flotar al Mar mort, de caminar més de 6 hores sense adonar-te’n veient lo brutal que és Petra, de reflexionar al Mount Nebo, com si de Moisés es tractés, i de la flipada de dormir en una tenda, al mig del desert de Wadi Rum, amb uns Beduins. Més tirats impossible, i per l’antic Luichi impensable, però ho vaig fer, i ara estic orgullós d’haver pogut veure l’infinitat d’estels gairebé a sobre meu. Emocionant.
Varem baixar al Sur, al Mar Roig, Aqaba, i aquí ens varem acomiadar del Hassan. Tres dies hem estat fent relax i desconnexió. Una altra experiència per flipar: He fet submarinisme, Diving pels experts, jajajaja. Very Nice. L’Snorkeling és de mariquitas!!!. Veure la fauna marina i la barrera de coral d’aquesta part del Mar Roig, ha estat, tot i que quan em van posar la bombona gairebé em faig caqueta, genial!!!
Ara estem flipant amb l’última parada, Jerusalem. Amb molt de significat per mi i la meva família. Una ciutat santa amb una barreja de cultures excepcional. El Sant Sepulcre m’ha deixat sense paraules, tot oració. Els jueus, sense comentaris...
I d’aquí 3 dies... a per la India, vamos que nos vamos!!!....Ah!!!, i mil gràcies a tots aquells que m’heu enviat e-mails, i m’heu anat donant suport. No sabeu lo maco que és llegir un comentari d’un amic a la distància. Us estimo.
Luichi

miércoles, 3 de junio de 2009

La fí dels comiats, l'Itinerari, i diumenge Goodbye penya!!!


uffff...., això ja està al caure!!!. Gràcies penya vilassariqui pel combinat Picantó +Baobab+She, que em vareu regalar. Us estimo amb follia!!!. Gràcies Diana, pel teu magnífic soparet i et desitjo molta sort en aquesta nova etapa de la teva vida. Gràcies family pel dinaret de dissabte, entranyable i molt emotiu, i a sobre vaig conèixer a la meva nova companya de viatje, "la tamudinha", jajajajaja...els Cruells ja saben a que em refereixo. Sou la meva vida. Gràcies també al comiat de Montjuïc, 12 anys d'exili que han acabat de la millor de les maneres...a PRIMERA!!!, a tots els de la colla perica, ens veiem a casa nostra...però d'aquí a 7 mesos!!!. I a tots aquells que no han pogut gaudir de la meva presència, dir-vos que teniu l'oportunitat d'agafar-me en algun dels llocs on em perdré...está a les vostres mans.


Pel que fa a l'itinerari definitiu, ja sabeu que soc una mica desastre per les noves tecnologies, però espero que a la foto que us adjunto es vegi bé, que m'ho he currat!!!.


AMIGOS SON LOS QUE EN LA PROSPERIDAD ACUDEN AL SER LLAMADOS,Y EN LA ADVERSIDAD, SIN SERLO


Diumenge, 7 de Juny de 2009...Goodbye Barcelona i Welcome CIU, perquè després diguis cosinet!!!


Sempre vostre,

Luichi