...Je t’aime Polynésienne française!!!... été enchanté de te connaître!!!...

Em pensava que després de més de quatre mesos intensos ja em costaria sorprendrem...doncs un cop més tinc que dir que la French Polynesia ha estat paaaaaaaa flipaaaaaarla nen!!!!.
L’arribada es va fer esperar, però va ser com la loteria!!!. Us explico. Un cop ja havíem facturat les motxilles i faltaven minuts per embarcar, ens van comunicar que l’avió no podia fer el trajecte Auckland- Papeete fins l’endemà, degut a un problema mecànic. Fins aquí per la majoria de mortals una mala noticia i el descontrol d’unes vacances de somni, per nosaltres, dos backpackers fent un around the world, va ser tot un notición. Aquella nit varem dormir al Duxton Hotel de quatre estrelles, amb un sopar de qualitat i copiós, pagat per la gentilesa de Quantas. Després de dormir uns quants cops envoltats d’escarabats, allò va ser tot un obsequi!!!jajajajajaja....Visca Quantas!!!.
A l’endemà, la primera destinació va ser Tahití, Papeete. Varem estar dos dies, però no perquè s’ho mereixes, ja que deixa molt que desitjar, sinó per programar els vols i les illes a visitar en els escassos 7 dies que teníem. Varem dormir al Guest House “Te amo”, i per un cop dono la raó al comentari de la Lonely Planet...”it’s a little depressing but cheap...”...resumint un altre antro, antro. El Tour que varem fer per l’illa ens va servir per contrastar el que tothom ens havia dit, Tahití és lo pitjor d’aquell entorn paradisíac, i no val la pena estar-hi gaires dies. Que una Waterfall sigui el clímax de la sortida ho diu tot. Sort dels nostres moments al pub de música en directe, i de molt nivell per cert, fent unes rubias amb el cambrer de Baiona. Tot un desconnecting. Ah!!!, i totes aquestes noies que veiem a les revistes, mitjans de comunicació, etc, que et donen el Welcome to Tahití en “paños menores” i florejades.... ná de ná!!!,.....com et trobo a faltar Sud est asiàtic...jajajajaja.
Els següents dos dies, a la preciosa Mo’orea varem anar a parar, aquí ja vam començar a gaudir de la Polinèsia en la seva màxima expressió. Destacar les magnífiques vistes que teníem des de el nostre dormitori comunitari. No vam tenir els luxes de les parelles de nuvis del Sofitel, i no hi havia finestres... però l’altell d’aquella cabanya tenia una vista de la llacuna, dels cocoters i de les magnífiques aigües transparents envejable. L’illa té el seu màxim esplendor a les platges de la part nord oest, a pocs quilometres de Papetoai, i des del Belvedere es poden divisar de manera excepcional les dues bahies, la Opunohu i la Cook’s, una preciositat. Fer un soparet a l’Aito Restaurant és tot un plaer que no vam deixar escapar, el seu amo, en Jean-Baptiste és tot un personatge, la seva cuina de Còrsega, una delícia.
I les “piscines” naturals, como la vida misma, van arribar quan vam aterrar a la romàntica Bora Bora. Quina passada, però quina passada!!!, allò és l’oceà, i sembla una Pool!!!. Una meravella única en el món. Allà vam estar tres dies en un apartament que ens va deixar la Marie Thérèse i la seva família, coneguts boraborenses dels pares del Marc, i la veritat és que ens van tractar com a reis, i evidentment ja saben que tenen una casa quan vinguin a Barcelona. La sortida per veure la immensitat de la llacuna, de somni. Banyar-se enmig de ratlles i taurons és tot un momentazo (com es veu a la foto del “nou luichi” amb el seu equip snoorkeling i els ulls en trance per la cangueli), i conversar amb les tortuguetes, entranyable. I tot això, gràcies a les seves aigües transparents, cristal·lines, digueu-li com vulgueu, brutal. Això sí, queda clar però, que aquesta illa està feta per un turisme de butxaca adinerada i parelletes acaramel·lades, però gràcies als nostres recursos backpackeros i a alguna ajudeta, hem pogut visitar un altre part del món que s’ha de veure per pebrots!!!.
Els últims dos dies vam voler rematar la feina a la illa més “jungle” de totes, Huahine. Petitona, però espectacular gràcies a la seva vegetació. L’oceà s’endinsa fins a l’interior de l’illa i crea una atmosfera d’aigua cristal·lina amb una tonalitat verd esmeralda, que fa recordar l’autèntica jungla de Rambo. La bahia d’Avea i el pas d’Araara, al sud sud de l’illa, de pel·lícula. Totes les illes que hem visitat tenen lo seu, però no em digueu perquè, aquesta, per mi, té un encant especial. Aquí també vam tenir l’oportunitat de visitar una pearl farm, res a veure amb el monopoli Robert Wan. Tot un art la gestació d’aquestes meravelles de la joieria mundial, les perles.
I amb l’avioneta cap a Papeete un altre cop.... unes rubias d’afternon per acomidar-nos del cambrer de baiona i el seu Pub, l’últim dinner a les rulots del passeig, i passats un minuts de mitjanit, cap a l’illa de Pascua falta gent!!!........
Des de territori Rapa Nui, a la magnifica Easter Island, us escric les que poden ser les meves últimes paraules, ja que segons el nostre conegut escriptor, David Jurado, un crack que vam conèixer al trekking de l’Everest, en aquesta illa es concentren el major número de magnetismes, energies i superpoders mundials, i és tota una experiència espiritual que et pot portar al més enllà...Serà veritat?????.....oigo voces!!!!jajajaja.... Espero no entrar en trance i en pocs dies poder-vos explicar com m’ha anat per aquesta nova illa.
Bé macos, segueixo a tope i amb més força que mai. Això ja s’està acabant i ara més que mai vull seguir gaudint de la felicitat de veure la resta del món que em queda.
Ah, i molt important, un petonarro gegant per la Montse!!!. Ja van dues sessions, i ho està portant amb molta força, sacrifici i lluita. T’estimo molt guapíssima,!!!.

Petons i fins aviat,
Luichi