Ja soc a kathmandú un altre cop!!!, jajajajaja, i amb la feina feta i ben feta!!!...I ja puc dir-me a mi mateix, que soc lo “puto crack del Trekking”jajajajajaja.
Ho he aconseguit...Ho hem aconseguit!!!...oeoeoeoeoe…Hem coronat el cim que et permet veure, de la millor perspectiva possible l’Everest, Kala Patthar(5.545 metres), a part d’anar a fer una passejadeta pel Camp Base(5.350m).
Que orgullós estic de mi mateix i de l’ajuda del meu germà Kitos. No et podré agrair mai el que m’engatessis a fer aquesta aventura...Gràcies, nano!!!. En el meu disc dur ja quedarà per sempre aquesta aventura única de 12 dies inoblidables.Com si de les preposicions es tractés, a recitar s’ha dit: ...Lukla-Phakding-Namche Bazaar-Pangboche-Periche-Lobuje-Gorak Shep-Kala Pattar-Everest Base Camp-Pangboche-Namche Bazaar-Phakding-Lukla-Kathmandu...
Sense cap mena de dubte, i pel moment, ha sigut l’experiència més impressionant i impactant de la meva vida. Per la gran satisfacció final, pel brutal patiment per aconseguir dia a dia arribar a l’objectiu marcat, per la diversitat de gent que ens hem anat trobant, i com no, per viure de molt a prop la realitat dels Nepalesos, que no mereixen ni de bon tros la situació que pateixen!!!...Quina gent més encantadora, sincera, transparent, pencaire, amigable,....
L’alegria i l’emoció també sorgeix perquè, sent el meu primer trekking seriós que faig, ho he aconseguit en el temps previst, 12 dies, i sense portadors, és a dir, carregant jo mateix la no menyspreable xifra de 13 kilets. Això és important remarcar-ho, perquè la majoria de trekkers que ens hem anat trobant, anaven amb portadors, quina poca gracia!!!. La gent al·lucinava amb mi quan explicava que jo d’experiència a les muntanyes ná de ná, com a molt les recordava per les costellades!!!jajajaja.
Entrant al grà, quina ha estat la realitat?...Doncs que s’ha aconseguit, però en el meu cas, la falta d’experiència ha fet que patís etapes molt dures, on m’he hagut d’enfrontar a mi mateix i a la muntanya, mils de cops. De vegades, més de 6 hores sense forces, amb poc aire que respirar i amb els postres de la pluja. També la falta d’oxigen a partir dels 3.500 metres, és una situació per viure-la , i difícil de gestionar. Et deixa Ko.
Doncs sí, he patit, però cada dia quan arribava a destí, fotia un crit al cel que fins i tot les muntanyes s’acollonien!!!jajajaja...i això em donava una força i satisfacció indescriptible. I el que és més important, em venia al record de tota aquella gent que ha confiat en mi i m’ha anat donant el seu suport. Quan vaig arribar al cim de Kala Pattar, em vaig emocionar tant, que em vaig fotre a plorar com un nadó, recordant-me, como es normal, del brother muntanyenc el inhumano Jordiet, de la family i els mals moments que han passat amb l’operació del grandullón, i de tots vosaltres seguidors meus. Quina estampa!!!. Però gent... és que sents que toques el cel, i tenir al davant teu el tot poderós Everest, et deixa sense paraules, sense respiració,...i t’afloren mils d’emocions, sentiments, records,...Únic i inoblidable.
Cas a part és el famós “mal d’alçada”. El Marc i jo el varem patir en dies successius, tot i haver pres les mesures preventives pertinents. De veritat, que és una experiència molt desagradable. Jo vaig estar tota una tarda amb un dolor de cap insuportable, mareig, sense poder dormir,...Et sents com en una borrachera permanent. L’ensurt és considerable, però en el nostre cas es va quedar en una interessant anècdota.
Acabant, també m’agradaria dir-vos, i no és conya, que amb l’anglès fliparieu. He tingut unes mini conversacions amb canadencs, holandesos, Coreans,etc...que m’han deixat fins i tot a mi sorprès. Estic molt entusiasmat, i part d’aquest èxit és gràcies a les classes particulars que m’ha anat fent el teacher Marc, quin fart de riure!!!
Per últim dir-vos que he guanyat un nou amic, un amic que romandrà a la distancia, però que serà un amic per sempre: Hom Rana, el Guide Sherpa, que amb la seva saviesa a les muntanyes, ha posat també el seu granet de sorra per aconseguir aquest repte. El trobaré a faltar, un bon paio!!!...Ah, i si algú s’aventura a fer el mateix, no dubteu en demanar-me les seves dades, no us em penedireu.
Bé gent, ara estarem per kathmandú i voltants també de desconnecting, per espai de 7 dies, ja que el 31....volem cap a Bangkok!!!!.....Vamos que nos vamos!!!...Otro, otro, otro!!!jajajaja.
Us estimo,
Lluís
Ho he aconseguit...Ho hem aconseguit!!!...oeoeoeoeoe…Hem coronat el cim que et permet veure, de la millor perspectiva possible l’Everest, Kala Patthar(5.545 metres), a part d’anar a fer una passejadeta pel Camp Base(5.350m).
Que orgullós estic de mi mateix i de l’ajuda del meu germà Kitos. No et podré agrair mai el que m’engatessis a fer aquesta aventura...Gràcies, nano!!!. En el meu disc dur ja quedarà per sempre aquesta aventura única de 12 dies inoblidables.Com si de les preposicions es tractés, a recitar s’ha dit: ...Lukla-Phakding-Namche Bazaar-Pangboche-Periche-Lobuje-Gorak Shep-Kala Pattar-Everest Base Camp-Pangboche-Namche Bazaar-Phakding-Lukla-Kathmandu...
Sense cap mena de dubte, i pel moment, ha sigut l’experiència més impressionant i impactant de la meva vida. Per la gran satisfacció final, pel brutal patiment per aconseguir dia a dia arribar a l’objectiu marcat, per la diversitat de gent que ens hem anat trobant, i com no, per viure de molt a prop la realitat dels Nepalesos, que no mereixen ni de bon tros la situació que pateixen!!!...Quina gent més encantadora, sincera, transparent, pencaire, amigable,....
L’alegria i l’emoció també sorgeix perquè, sent el meu primer trekking seriós que faig, ho he aconseguit en el temps previst, 12 dies, i sense portadors, és a dir, carregant jo mateix la no menyspreable xifra de 13 kilets. Això és important remarcar-ho, perquè la majoria de trekkers que ens hem anat trobant, anaven amb portadors, quina poca gracia!!!. La gent al·lucinava amb mi quan explicava que jo d’experiència a les muntanyes ná de ná, com a molt les recordava per les costellades!!!jajajaja.
Entrant al grà, quina ha estat la realitat?...Doncs que s’ha aconseguit, però en el meu cas, la falta d’experiència ha fet que patís etapes molt dures, on m’he hagut d’enfrontar a mi mateix i a la muntanya, mils de cops. De vegades, més de 6 hores sense forces, amb poc aire que respirar i amb els postres de la pluja. També la falta d’oxigen a partir dels 3.500 metres, és una situació per viure-la , i difícil de gestionar. Et deixa Ko.
Doncs sí, he patit, però cada dia quan arribava a destí, fotia un crit al cel que fins i tot les muntanyes s’acollonien!!!jajajaja...i això em donava una força i satisfacció indescriptible. I el que és més important, em venia al record de tota aquella gent que ha confiat en mi i m’ha anat donant el seu suport. Quan vaig arribar al cim de Kala Pattar, em vaig emocionar tant, que em vaig fotre a plorar com un nadó, recordant-me, como es normal, del brother muntanyenc el inhumano Jordiet, de la family i els mals moments que han passat amb l’operació del grandullón, i de tots vosaltres seguidors meus. Quina estampa!!!. Però gent... és que sents que toques el cel, i tenir al davant teu el tot poderós Everest, et deixa sense paraules, sense respiració,...i t’afloren mils d’emocions, sentiments, records,...Únic i inoblidable.
Cas a part és el famós “mal d’alçada”. El Marc i jo el varem patir en dies successius, tot i haver pres les mesures preventives pertinents. De veritat, que és una experiència molt desagradable. Jo vaig estar tota una tarda amb un dolor de cap insuportable, mareig, sense poder dormir,...Et sents com en una borrachera permanent. L’ensurt és considerable, però en el nostre cas es va quedar en una interessant anècdota.
Acabant, també m’agradaria dir-vos, i no és conya, que amb l’anglès fliparieu. He tingut unes mini conversacions amb canadencs, holandesos, Coreans,etc...que m’han deixat fins i tot a mi sorprès. Estic molt entusiasmat, i part d’aquest èxit és gràcies a les classes particulars que m’ha anat fent el teacher Marc, quin fart de riure!!!
Per últim dir-vos que he guanyat un nou amic, un amic que romandrà a la distancia, però que serà un amic per sempre: Hom Rana, el Guide Sherpa, que amb la seva saviesa a les muntanyes, ha posat també el seu granet de sorra per aconseguir aquest repte. El trobaré a faltar, un bon paio!!!...Ah, i si algú s’aventura a fer el mateix, no dubteu en demanar-me les seves dades, no us em penedireu.
Bé gent, ara estarem per kathmandú i voltants també de desconnecting, per espai de 7 dies, ja que el 31....volem cap a Bangkok!!!!.....Vamos que nos vamos!!!...Otro, otro, otro!!!jajajaja.
Us estimo,
Lluís
