…PERURÚ que te vi!!!...Tots a bufar la Zampoña, que això ha estat molt gran!!!...

Fórmula màgica Peruana:
Cuzco + Camino InKa + Machu Picchu = la gran flipaaaaaada nanos!!!jajajajajaja. Que gran!!!.

Com us vaig avançar a l’anterior escrit, la missió al Perú era clara. Establir-nos com a camp base a la preciosa i sorprenent ciutat colonial de Cuzco, i destinar els pocs dies que teníem al Perú a realitzar el “Machupicchu Inka Trail”!!!. És un trekking de 4 etapes força transitat, però no per això menyspreable, tot el contrari, la dificultat del seu terreny de pedra escalonat i la adversa climatologia, el fan en aquesta època tota una aventura.
La llàstima, però, es veure, després de quatre dies d’esforç i sacrifici, com des de Aguas Calientes, pugen busos cada 15 minuts, descarregant gent. És el que hi ha, sabent que és una de les 7 meravelles del món, però per mi vergonyós.
Però el que importa, és que ha estat, novament, una sensació única el tenir el Machu Picchu davant, després d’uns dies d’esforç i superació personal per les muntanyes d’aquesta poderosa cultura, la InKa.
Us explico com va anar a tot:

Després de passar els dos primers dies a Cuzco, ultimant els preparatius de material, a la primera etapa ens vam desplaçar, en un micro bus, de Cuzco a Ollantaytambo, acompanyats pels que serien els nostres entranyables companys de batalla: el Michael i la Natalie, una parella Irlandesa molt sana i enamorada; la Jessica, una holandesa baby però aventurera com ningú ; l’Erik, un Marsellès molt autèntic “cómplice de hazañas”; i l’equip de guia, cuiner i portadors(nomès de tenda i menjar, ja que nosaltres amb els nostres 12 kilets a les esquenes ho vam voler tornar a fer, com a l’Everest). Tot això per començar la primera caminata des del famós Km. 82, a 2.600 m, fins a Wayllabamba, a 3.100m. Per començar a calentar motors no va estar malament, van ser unes 5 horetes i uns 12 kilòmetres fins arribar al primer campament. Una nova forma “to sleep”, pel Nou Luichi. Després d’una porrada d’anys, em vaig veure dormint en una tenda de campanya. Sort que a l’endemà, de bona matinada per cert, em van llevar amb un mate de coca!!!jajajajaja.

La segona etapa va ser de Wayllabamba (3.100) a Paqaymayu (3.580), passant pel pas més alt del Inka trail, el Warmi Wañusca, a 4.215 metres

Van ser 11km en unes 6 hores i mitja de força patiment, la veritat. El desnivell fins a Warmi Wañusca és difícil d’assimilar i d’auto superar, i per postres el posterior descens escalonat fins al segon campament, és per acabar d’enfonsar!!!. Sort que tot va tenir un bon final!!!, i em vaig relaxar i riure moltíssim jugant a les cartes amb el grupet. El joc és diu “head of shit”, boníssim!!!. La nit freda, freda, freda, sort del sac que vaig llogar!!!...uffff!!!
La tercera etapa, de Paqaymayu(3.580m) a Wiñay Wayna(2.700m) , va ser la més xunga, emprenyadora, com li vulgueu dir!!!. Se’n va fer més llarga que la carrera de Psicologia!!!jajajajaja. La culpable, la maleïda pluja!!!. Van ser 16km, i més de 7 hores, enfangats i batejats per una pluja constant, constant, que em va treure de polleguera i gairebé derrota al Nou Luichi. La recompensa de tot, al arribar extasiat al destí, ens van obsequiar amb una dutxeta hot, hot!!!. Després de tres dies brutots, el deliri va ser brutal!


La quarta i darrera etapa, ens va portar de Wiñay Wayna( 2.700m), a l’objectiu: la ciutadella del MachuPicchu!!!. La pluja i la boira ens van seguir acompanyat durant 6km i dues horetes i mitja, però en quan vaig divisar la tot poderosa muntanya “Wayna Picchu”, que custodia fermament la ciutadella, la satisfacció i emoció em va tornar a envair, i vaig poder apreciar molt intensament la grandesa del Machu Picchu.
Crec que va ser un dels darrers “momentazos” del viatje!!!, ja que aquest cop aconseguir-ho em va costar força patiments.

Després de l’eufòria desmesurada que vaig experimentar, i havent visitat tota la ciutadella, ja al poble de Aguas Calientes, ens varem cascar un bon jalar acompanyat d’un brindis de pisco!!!. A la salut nostre i de tots!!!jajajaja.D’allà, juntament amb el nostre amic marsellès,l’ Erik, vam agafar un tren que ens va retornar a l’inici, Ollantaytambo. El trajecte, amb Cuzqueña i enquesta per part de la companyia Perurail inclòs, va ser per pixar-se de riure!!!.

Però l’aventura continuaria amb el micro bus que ens va portar de Ollantaytambo a Cuzco. En quatre dies de trekking no havíem passat tant perill com amb aquell conductor. Sort que els 17 que anàvem allà dins ens va donar per riure i viure-ho com un Dragon Khan, amb humor!!!jajajajajajaja.

Ja de relax, i recuperant-me de les molèsties musculars sofertes, dos dies mes varem estar gaudint de la màgia de la ciutat de Cuzco, i com no de la seva magnífica i ambientada Plaça de Armas. Una de les més maques que he vist.

I avui, 29 de novembre, teniem que volar cap a Lima, però no ho hem fet, perquè s'ha cancel·lat el vol. El "show" ofert per la companyia "Star Perú" ha estat lamentable. Sort que al final us escric aquestes darreres paraules des d'un hotel de lo milloret de Cuzco. La furia del "vell" Luichi amb l'ajuda del nou Kitos, ha fet que aquests atrofiats espavilessin i ens allotgessin com déu mana, amb totes les despeses cobertes....jejejejeje.....como marajás!!!

Demà, si tot va bé, sí volarem cap a Lima. Només tindrem un dia per visitar-la, ja que el dia 1 tenim el vol cap a Quito. El darrer pais que ens espera, Equadooooooor!!!!!!. Això s'acabaaaaaa...ufffff!!!

Salut i força al canut!!!....Us estimo gent!!!

Luichi

…Mi Bolívia lindita…Una caixa de sorpreses!!!...Evo, tens un país de pel•lícula!!!....Pachamamaaaaa!!!

...ostres gent, ja no sé que dir-vos per no repetir-me com l’all, però és que haig de ser sincer, i es que Bolívia ha sigut, pel moment, la sorpresa del viatge, tenia una “wild card” i ha acabat classificant-se per la final de l’Around the World...Un país amb unes meravelles naturals que et deixen petrificat de l’emoció, i mai millor dit també pels minerals que posseeix!!!.
L’entrada va ser a través del pas fronterís proper a Sant Pedro d’Atacama, Hito Cajón, on a partir d’allà vam estar 3 dies realitzant un dels recorreguts més impressionats que es poden dur a terme en aquell país. A bord d’un Land Cruiser, i en companyia d’un grupet fantàstic, varem endinsar-nos a la Reserva Nacional de Fauna Andina “Eduardo Avaroa”, descobrint la seva fauna i els millors recons de la seva Serralada de Lípez, fins arribar al destí final, Uyuni. Tot això a través de 600 km de 4x4, fent dues nits a ple desert, no baixant dels 4.000 metres, i suportant temperatures nocturnes del voltant dels 10 graus negatius....ufffff!!!
Però a part d’això, que de per si ja és aventura pura, vam tenir el privilegi i la sort de conèixer uns “amics” i “amigues” que ens van fer molta companyia i ens van emocionar en quantitats voluminoses. Els seus noms no son gaire comuns entre l’espècie humana, però potser per això, son més que humans, son sobrenaturals.....Son meravelles de la naturalesa i de la humanitat!!!... I ara, fent un símil amb el món futbolístic i a l’estil de l’Speaker del camp del Betis, cridareu amb mi ben fort:
...amb el número 1...”Laguna Blanca”(foto 1)...alias la Copita de Nieve!!!
...amb el número 2...”Laguna Verde”...alias la Excitada!!!
...amb el número 3...Desert “Salvador Dalí”...alias el Ingenioso!!!
...amb el número 4...Laguna Salada – Termes de Polques...alias la Salerosa y Ligerita!!!
...amb el número 5...Geysers “Sol de Mañana”...alias Chup chup!!!
...amb el número 6...Laguna Colorada(foto 2)...alias la Tímida Magnífica!!!
...amb el número 7...Arbol de Piedra...alias el Rocón!!!
...amb el número 8...Montaña de los 7 colores...alias Plastidecor!!!
...amb el número 9...Laguna Honda y Hedionda(foto 3,4)...alias Flamencos Zipi Zape!!!
...amb el número 10...Volcan Oyagüe(foto 5)...alias el Inhumano!!!
...amb el número 11...Isla Incahuasi(foto 6)...alias Pincha-pincha Paraiso!!!
...i amb el 12...el número més important, el de l’afició....el salar més gran del món!!!,12.500km2 que et deixen, uffff com et deixen!!!, el SALAR D’UYUNI(foto 7)!!!...alias el Blanquito Grandullón!!! ...Per tots ells crideu ben fort...ESA BOLI...ESA BOLI...É É!!!. Visca Bolívia!!!.
Us ben asseguro que mai oblidaré aquesta alineació Boliviana!!!...Candidats a campions de l’Around the World!!!(llàstima que no a tots els hi he pogut posar cara i ulls, el blog és limitat, a la tornada, si voleu, podreu veure les seves cares).
Després d’aquest “momentazo” de tres dies, i encara en estat de xoc, vam passar un dia a la indígena ciutat d’Uyuni. Simplement passejar pels seus carrers i observar com encara els seus habitants conserven tota l’essència dels seus avantpassats és una passada. A l’endemà en un Bus, telita telita, ens vam dirigir cap a la ciutat més elevada del món, i en arribar per tot arreu es cridava: - Esto vale un Potosí!!!jajajaja.
Dels 2 dies que varem estar a Potosí, a part dels símptomes del mal d’alçada, és una ciutat que està a 4.060 metres, em quedo amb la super-mega-que te flipas experiència d’estar 4 hores a dins d’una Mina en ple funcionament (foto 8). Va ser al Cerro Rico, a la mina Santa Ana, a més de 20 metres de profunditat!!!. A toro pasado, al·lucino moltíssim i mai ho oblidaré. Allà dins va ser un “momentazo”, però amb un cangueli considerable. Sort de les fulles de coca, fins i tot els minerals m’il·luminaven el camí!!!jajajaja. Ah!!!, i estic segur que mai més tornaré a veure al Marc amb aquella fatxa!!!jajajaja...va ser boníssim!!!.
També com a anècdota, dir-vos que una tarda vam anar al cine a veure una producció Boliviana, “Escríbeme”...A poc pel final, els crits del cine eren: - Vaya bodrio!!!jajajaja. Quin fart de riure.
Un cop passat aquest subidón, cap a la capital oficial, Sucre, vam anar a parar. I després del cansament acumulat, vam decidir passar tres dies, fent una mica de descans, posant al dia fotos, e-mails, etc, i visitant amb relax aquesta maca ciutat universitària, que posseeix uns recons i unes construccions colonials blanques, que recorden força algunes ciutats del sud d’Espanya. Interessant va ser la visita a la casa de la llibertat(foto 9), on un 6 d’agost de 1825 es va signar l’ independència d’aquest país. També a la capital vam viure un altre moment històric, ja que varem coincidir amb el XVI Jocs Bolivarianos, i per primer cop un bolivià, Oscar Soliz, va aconseguir medalla d’or a la proba de contrarellotge de ciclisme!!!. Tots cridàvem el seu poble d’origen: Villazón, Villazón, Villazóóóón!!!. Ja em coneixeu!!! Jajajaja.
El proper destí va ser la Paz, l’altre “capital”. Tan sols hi varem poder destinar un dia, però va ser intens. Ens vam recórrer gairebé tot el centre i voltants, el palau de congressos, el palau presidencial, la catedral, el mercat de les bruixes,...I la veritat és que és una ciutat que encara que sigui des d’una vista panoràmica, s’ha de veure un cop a la vida. Rodejada per muntanyes que algunes superen els 6.000 metres, tota la ciutat s’ha construït sense cap ni peus, d’adalt a baix, donant la sensació de que estan a dins d’una cassola. Caòtica però única,
L’última meravella que vam voler visitar de Bolívia va ser la ciutat “Titicaquera” de Copacabana. Arribar des de la Paz va ser tota una odissea, ja que el trajecte habitual estava tallat per unes reivindicacions a Tiquina, i vam haver d’anar per Desaguadero, creuar a Perú, per tornar a entrar a Bolívia per Yunguyo. Un show de fronteres, controls policials, canvis de micro-busos, per arribar com us he avançat, a la preciosa Copacabana!!!. Ciutat que destaca principalment per ser una petitíssima urbe banyada pel gegant i magnífic llac sagrat, Titi Caca. Des d’allà vam anar a visitar, durant tot un dia, l’anomenada Illa del Sol(foto 10). El tot poderós llac Titi Caca la té empresonada de tal forma que es crea un paisatge digne de veure. Menjar-se una truita a la graella, com vam fer nosaltres, tot un privilegi i a un preu simbòlic.
I això és tot, que per mi ha estat molt!!!. Bolívia ha estat especial!!!...
...I aquesta mateixa matinada, 21 de Novembre hem arribat a Cuzco, Perú. Han estat 10 horetes d’autobús nocturn, des de la citada Copacabana. Espero que l’última tirada llarga del viatge.
El Nou Luichi demà passat comença la darrera aventura. Durant 4 dies farem la travessa del camí Inca, fins arribar a una de les últimes meravelles que ens queden per veure, el Machu Picchu. Com sempre, ja us explicaré amics!!!.

Us estima,
Luichi

Chile, chile,…ya ya…claro claro…permiso permiso... Visca el Pisco!!!...

Jajajajaja…aquestes son paraules que un no deixa d’escoltar per terres xilenes…..son de rolleeeeeeros!!!...però com a tot arreu, tot i que aquí ha costat una miqueta més, bona gent també hem trobat. Ha estat un país molt però que molt visitable, i penseu que el sud no l’hem pogut fer, una llàstima, però el noooooord, i concretament San Pedro de Atacama i els seus voltants, son la reeepanocha nanos!!!...us explico, us explico que me’n moro de ganes!!!
L’aventura a Xile va començar d’una manera molt diferent, vivint la religiositat per mi, i d’una manera més que excepcional pel Marc. Gràcies a les gestions del Simón pare, durant els últims 3 dies del més d’octubre, les Monges missioneres del Cor de Maria de Santiago(foto 1) ens van acollir a casa seva, jajajaja, com ho llegiu!!!. Per les “madres” per uns dies varem ser una grata companyia. Els soparets amb totes elles tenien molta gràcia y transmetien una alegria immensa. Tota una experiència, que juntament amb la visita que li vaig fer al nostre estimat per la família, Pare Miquel Jordà, em va omplir moltíssim. Un petonàs gegant per la mare MªRosa, Montse, Gregoria, Carmen, Mª Aurèlia, i totes les altres. Quina gran tasca la que fan fora de la seva terra catalana i burgalesa!!!. Un inici original i que ja prometia.
A Santiago per tant ubicats, vam poder visitar els recons més interessants. Destacaria la plaça de les Armes, on es concentra todo lo bueno y lo malo dels “ambulantes”, el palau de la moneda, la casa “Chascona“ del fantàstic Pablo Neruda (escriptor, poeta, pensador, polític i diplomàtic en una mateixa persona), el mercat, i el barri de Bellavista, on si vols que se’t faci tard no hi ha res millor que anar a fer uns pisco sour i escoltar música en directe. Una ciutat interessant i amb força ambientillo, i sinó pregunteu-li al Marc, que les dones li deien:-...Háaaaablame, Háaaaablame!!!jajaja, i no penseu malament...
Després cap a la màgica ciutat de colors de Valparaíso varem anar a parar. Per període de tres dies vam poder gaudir de l’encant de les seves construccions acolorides, així com dels seus carrers “grafiteros”. Novament la casa “Sebastiana“, que també tenia Pablo Neruda allà, ens va fascinar. Els carrers integrats amb els tramvies en funcionament son tot un reclam, i pujar-te a les ascensors dels “cerros” recorda molta historia passada (foto 2)
I com no, els consells gastronòmics del Ricardo, l’amo del Youth Hostel on vàrem dormir, i del meu amic l’Antonio Cruells, ens van servir de molt. Primer vam anar a degustar la “choriana” al Casino J.M. Cruz (foto 3). De casino no té res, però és una petita cantina excepcional amb força similituds amb la “Bodeguita del Medio” de Cuba, on m’entres et menges el seu plat típic, patates fregides, carn, ceba, i tomàquet, i et vas bevent uns pisquillos, et van cantant les cançons nostàlgiques de Valpa, i ja pots anar contentillo a una altra part,jajajaja. També degustar, les “Machas a la parmesana” al Rincón de Pancho és tota una tradició, ja que està ubicat a l’interior del mercat antic, i la seva cuina és exquisita i econòmica...com ha de ser culleres!!!...una passada nanos!!!.
Valparaíso, una ciutat amb molta força, que deixa senyal!!!jajajajaja...coses meves!!!(no explicable en la vuelta, sorry)jajaja
Per la Serena varem continuar, però el nostre cansament acumulat a Valparaíso, la nit allà és molt gran, barrejat amb que se’ns va anular l’excursió a Punta Chorros, va fer que no tinguéssim gaire paciència i anéssim ja directament al que seria el destí més impressionant i espectacular d’aquest país. Van ser 17 horetes d’autobús per arribar al gran San Pedro de Atacama!!!, i aquí va començar una aventura de 4 dies que em va deixar, un cop més, al·lucinat.
Només per l’ ubicació, a San Pedro ja val molt la pena anar-hi i passar un dies amb la seva gent. Estan ubicats en mig d’un desert màgic, això si a 2.400 metres, envoltats per la serralada andina i la serralada de Domeyco. Una estampa única i que emociona lo seu.
Hi havia moltes coses que veure, i vam haver de prioritzar, malgrat que ho volíem veure tooooot!!!.
Per l’espectacular salar d’Atacama vam començar, i concretament, per la llacuna de Chaxa (foto 4), on hi ha una de les reserves naturals de flamencs més important del món. Quina preciositat d’aus. Observar tranquil·lament aquella superfície única, plena de crostes de sal generades per la constant acumulació de cristalls produïts per la evaporació de les aigües subterrànies, és requetelindo !!!.
Per les increïbles llacunes de Miscanti i Miñiques (foto 5) vam continuar. Aquí la panoràmica, estàvem a uns 4.300 metres, et deixa boca badat!!!. El contrast entre els seus volcans Miscanti(5.622m) i Miñiques(5.910m), i les llacunes creades fa més d’1 milió d’anys per l’erupció d’aquest últim, formen una estampa de dimensions úniques i amb una càrrega d’espectacularitat impressionat.
Al poblet agrícola i ramader de Socaire varem estar-hi fent un petit àpat, per cert, força entretingut i agradable gràcies a la gent que ens va acompanyar. També pel poble de Toconao varem passar, i sorpresa...ens van sortir a rebre dues “llamas”jajajaja...quina gràcia d’animal, tot bondat. El campanar de l’església, de fotografia.
Com a guinda, ja que el colofó encara us l’he d’explicar, varem visitar també l’enclavament corresponent al “Tròpic de Capricorn”, inici també de l’antic camí Inca. Un lloc desèrtic i àrid, que també et fa aflorar certs misteris dels avantpassats d’aquells territoris.
I com a colofó d’aquests dies a San Pedro, una experiència fora d’aquest món: “el Valle de la Luna/Valle de la muerte”...Brutaaaaaaaaaal!!!(fotos 6,7,8,9) La seva formació, conseqüència de les distintes estratificacions i afloraments salins, recorda la superfície lunar i per uns moments el “nou luichi” es va sentir Neil Armstrong!!!, així com també, el Valle de la Muerte, recorda les estructures dels dinosauris.
Llençar-te a tota pastilla per la Duna Major és tota una pujada d’adrenalina... paaaaaa flipaaaaaarla nanos!!!.
I finalment, tenir el privilegi de presenciar l' espectacular posta de sol, és quelcom que no oblidaré mai. Per mi, juntament amb la posta de sol de Palmyra, Síria, les millors sunsets del viatge.
...què??....collonut, no???jajajajajaja...Un altre país “tengui-tengui”, i que em deixa molt sorprès en positiu. Només un sorry per la zona Patagònica, però ja tindré anys per anar a visitar-la!!!.
...I demà... carretera i manta cap a l’antepenúltim país que visitarem: BOLÍVIA!!!
Us estimo molt a tots, i així com a l’anterior escrit em vaig acomiadar dient: -que vengooooo!!!, ara ho faré dient: - que vengoooooo, que vengoooooo!!!jajajajajaja.
Seguidors meus, sempre vostre,
Luichi

…el “nou luichi” es consagra a la terra dels RAPA NUI!!!...ja s’està tallant un nou moai amb el seu perfil!!!...

TE ARA o RAPA NUI (Illa de Pasqua)
No es así, las estatuas son lo que fuimos,
somos nosotros, nuestra frente que miraba las olas,
nuestra materia a veces interrumpida,
a veces continuada en la piedra semejante a nosotros.
Pablo Neruda

…doncs tal i com ho heu llegit a l'anunciat!!!, des d’un dels territoris més aïllats del nostre planeta terra, m’he consagrat com un autèntic Luichi-Rapa Nui “Orejas largas”!!!jajajajaja... Tota la seva sorprenent i mil·lenària cultura, la seva bellesa paisatgística, els seus misteris, i el més important, la “riquesa” del seu poble, m’han captivat enormement!!!. En aquesta terra he aprofundit força, i deixo unes arrels que espero veure com floreixen en un temps no molt llunyà.
Hi hem passat 7 dies, i qui vulgui visitar l’illa per veure els Moais i els altres punts d’interès, amb dos dies en té prou, però qui vulgui aprofundir i endinsar-se en la societat Rapa Nui, convivint amb ells, 7 dies son poquets... molt poquets. Nosaltres de la darrera forma ho hem pogut fer, i ha estat una de les vivències més xocants i intenses de l’around the world.
Per no variar, sense cap pla concret per allotjar-nos, varem arribar, però aquí pots anar a viure amb les famílies, i nosaltres varem anar a parar a casa de la Sra. Teresa Araki. Ella i la seva família(foto) ens han acollit d’una manera sensacional, i hem pogut compartir taula i vetllades nocturnes úniques, escoltant tota la vida i orígens Rapa Nuis de la mestressa i els seus. Es podria escriure un llibre i probablement seria un èxit, però la vida d’aquesta humil família els hi pertany a ells i als seus avantpassats, i si es presten a explicar-t’ho ja et pots considerar un privilegiat, callar, escoltar, i gaudir moltíssim.
Als pocs dies d’arribar i situar-nos, vam rebre una magnífica noticia, aquell mateix dia es feia un referèndum a l’illa per l’aprovació d’unes normatives reguladores del poble Rapa Nui enfront de l’amenaça constant que pateixen per la colonització dels “continentals”( és així com anomenen als xilens). És molt més dens d’explicar però ja us ho trametré quan arribi, ara lo important de la cosa és que ens vam dirigir a on es feien les votacions i vam poder compartir amb ells més de 3 hores de reivindicacions i parlaments de la branca més independentista Rapa Nui. Tot un agermanament Rapa Nui – Catalunya, que ens va nodrir d’informació directe, i ens va fer sentir-nos un més d’ells, i reclamar la legalitat de la llibertat d’aquest poble. Tot un “momentazo”.
També passejant per la zona d’ Hanga Roa, varem voler consultar si es feia submarinisme, ens varen derivar cap a la “Orca”, allà una altra gran experiència... el seu propietari és l’entranyable Henry Garcia, un francès afincat a l’illa fa mes de 30 anys. Fins aquí res d’especial, però la xerrada és va allargar, i el personatge resulta que va ser un dels 8 cooperants que formaven part de l’equip de treball del Calypso d’el capità Jacques Cousteau...Una passada, un tio molt autèntic i amb molta batalla a les seves esquenes (foto).
I per emmarcar, els soparets i les llargues sobretaules parlant de política i moltes altres coses, a la Taverne du Pecheur, un restaurant molt familiar, dirigit per una autèntica Rapa Nui, la Lisa, i un francès, en Gilles, que ja es sent també un rapa Nui més...el que fa el matrimoni!!!. L’última nit ens vam quedar sols xerrant amb la Lisa, i va ser tan genial que del tard que es va fer ens va haver de portar amb el seu jeep a casa!!!...Una dona amb una força interior envejable, transmet una energia pá fliparla!!!. Ens tornarem a veure ja que la seva germana m’espera!!!jajajajaja...ojalá!!!.... Com rèiem parlant d’això!!!...Entranyables moments.
Seguint amb la nostra introducció a la cultura i societat Rapa Nui, una altra cosa que ens va agradar fer és anar a veure la pel·lícula produïda a l’any 1993 pel Kevin Costner, Rapa Nui. Molt recomanable per fer-nos una idea del que va passar en aquella misteriosa illa. Al sortir em vaig sentir un rapanui orejas largas més, i em vaig penjar d’un arbre!!!jajajajaja.....l’arbre tenia tals punxes que la meva mà va quedar retratada!!!...quin mal nanos, però és que en això no canviaré mai...que burrote!!!jajajaa.
I una de les persones amb més autenticitat i seny que vam conèixer va ser la Mª Socorro (foto). Una rapa Nui de 70 anys, però amb una canya a sobre que fa que els hi doni mil voltes a molts. Vam dinar plegats al xiringuito de la seva jove, i va ser tot un altre “momentazo” escoltar les seves paraules. Allà vaig guanyar una tercera avia!!!. El seu penjoll, de hueso de cavallo, que em va regalar el portaré fins que desaparegui per si sol!!!. Una dona única, sempre la portaré en els meus pensaments!!!.
I us preguntareu... i que hem visitat???.....Doncs gairebé tot el que és possible. Però aquest cop ja us ho concretaré quan arribi. Ara vull que feu un exercici... mireu les fotos que he penjat i sense jo explicar-vos res observeu i entreu als misteris d’aquesta illa. Relaxeu-vos, i deixeu que pels ulls us flueixi tot el misticisme d’aquestes gegants figures anomenades Moais, fetes com a culte als seus avantpassats, i que un cop les tens davant...ufffff......quin momentaaaaaaaaaaazo!!!.
Rapa Nuis, el “nou luichi” lluitarà per la vostra causa, si més no, allà on vagi farà conèixer quina és la vostra situació real...
...m’heu fascinat com a societat, heu fet que em sentís més a gust que mai amb mi mateix, m’heu donat companyia, amor, pau, força, energia,....
Per això, i la magnífica illa que teniu, em dec amb el deure de tornar....Si no puc físicament, serà amb la meva ment....Molt dies us tindré a prop, segur!!!....Que el vostre deu creador Make Make us protegeixi i aconseguiu, amb la vostra unió, allò que és vostre i mai hauríeu d’haver perdut....la LLIBERTAT!!!.
...Sempre.... “TE ARA”....” TE ARA”...”TE ARA”...

I ara que?????....doncs ja hem començat l’aventura sud americana. Des de Xile, Valparaiso, us escric aquestes paraules....
Ja us explicaré, però portem 5 dies i això promet molt!!!
Us estimo molt, salut i força per aquest últim més i mig que em queda!!!.....que ja vengooooooo!!!jajajajaja.
Luichi