AROUND THE WORLD 2009...WITH "EL NOU LUICHI"

...Galápagos...la darrera super meravella del món mundial i de l’Around the World!!!...Quins dies més fantàstics, deeeeu meeeeu!!!..Ufffff!!!!...

2009-12-14T13:42:00.000-08:00

...Intento tocar de peus a terra i encara em costa, això del creuer i l’aventura per les illes Galápagos ha estat el millor dels finals, millor impossible. Però no només per haver experimentat la diversitat i espectacularitat de la seva fauna, sinó també per la convivència viscuda durant aquests dies amb la inoblidable tripulació de l’Archipell -Journey III, un catamarà d’uns 27 metres que gràcies als seus entranyables integrants, m’ha fet reviure com mai la meva passió per la nàutica. Un dels seus capitans, en Paul, ja em reserva un lloc si convalido la meva titulació!!!jajajajajaja...no ho descarto!!!.
L’arribada a Galápagos va ser planejant sobre l’aeroport de l’illa de BALTRA, on des d’allà un Ferry ens va portar al sud de l’Illa de SANTA CRUZ, a Puerto Ayora. Allà ja va començar la flipada, que ens va acompanyar durant vuit jornades per l’oceà. El Warm up ja va ser intens, caminar entre les primeres Iguanes marines és tot un “momentazo”, i la tendresa de les primeres tortugues gegants, és digne d’experimentar. Una llàstima no poder veure la star, Tortuga George, estava amagadota. Jo que volia veure com és la descendència del meu germà Jordiet!!!jajajajaja

Un cop aquest inici, a l’embarcador ens van venir a buscar unes zodíacs, amb els genials patrons Diego i Jofre, i cap al catamarà ens vam dirigir. Presentació, una mica de “globo” pel balanceig, i a zaaaaaarpar tota la nit!!!.

Pels que no ho coneixeu dir-vos com a introducció i molt resumidament, que les illes Galápagos es troben a gairebé 1000 kilòmetres de distància de la zona continental. La majoria de la flora i fauna allí presents, son endèmiques, lo que fa d’aquestes illes un dels pocs paradisos a gaudir encara en el nostre maltret planeta. És un dels parcs nacionals més famosos del món!!!. És sorprenent observar els misteriosos túnels de lava volcànica, les àrees de busseig amb tot tipus d’espècies marines i de diferents colors i forma, i els internacionalment coneguts, animals prehistòrics!!!. Una altra de les meravelles de les illes, son sense cap mena de dubte, les seves aus. En un clima subtropical, aquestes magnífiques illes, esclaten de vida natural!!!...Fascinant!!!.

Després d’aquest primer dia amb una nit “mogudeta”, el segon dia a l’illa de la ESPAÑOLA vam arribar!!!. Des de Suarez Point, vam poder gaudir dels primers “carinyosos” Sea lions (quina diferència de caràcter amb els de Nova Zelanda!!!), de les Iguanes marines, dels Piqueros de Nazca, dels ocells tropicals, dels Gavilans, i d’algun que altre Albatro. Un cop passat l’obligatori “siesta time” a coberta, ens varem relaxar per la Gardney Bay, una extensa platja de sorra blanca i color marfil plena de lleons marins i tortuguetes a l’aigua!!!. Una preciositat. Una mica d’snorkelling i un altre cop a navegar. Abans però, vaig tenir un “pique” amb el mariner Jairo, va fer que em tires des de lo alt del catamarà, a uns 6 metres!!!jajajaja....Ell, amb 27 anyets i treballant allà no va tenir pebrots...Como para vacil·lar al nou Luichi!!!...ja...Després vam presenciar una simulació d’abandonament de l’embarcació, provocada també per un servidor ja que li vaig preguntar al capità Paul com es feia, i immediatament, rient, va fer sonar l’alarma i em va dir: –ahora lo veràs!!!...boníssim.

El tercer dia, ens vam llevar a la coqueta illa de SANTA FE. Per no variar, els matinaires lleons marins ens van donar la benvinguda, acompanyats aquest cop per les Iguanes terrestres, i des de la distància, controlant-ho tot, el king Gavilà ens donava les coordenades!!!jajajaja. Vam fer una mica d’snorkelling, però el temps nuvolat no va ajudar gaire aquest cop.

Abans de dinar varem posar rumb a la següent illa, SOUTH PLAZA. La tarda la varem passar rodejats dels seus característics cactus, i custodiats, un cop més, per les Iguanes terrestres i els lleons marins, que en aquesta illa agafen una espectacularitat brutal quan s’enfilen pels acantellats i es situen a dalt de tot com a autèntics reis del mambo!!!. Son de macos, i els seus nadons...ufff!!!

A mitja tarda, ja al catamarà va haver un altre simulacre, aquest cop de “hombre al agua”. Vaig poder apreciar l’eficàcia i preparació de la tripulació, però també petar-me de riure, i cridar ben fort:- Te queremos Diego, ánimo!!!jajajaja...El voluntari de “Hombre al agua”, va ser en Diego, un mariner preparadíssim i gran coneixedor de la fauna marina, però una mica entrat de pes, i veure’l fent aquell esforç per arribar al flotador va ser molt bo. Ell, el primer en actuar i en passar-s’ho teta!!!jajajaja.....”Momentazo”.
Fent-se de nit, i passant unes hores fascinants al costat del capità, ell navegant i jo explicant-li les meves aventuretes pel món, vam arribar a la següent illa, NORTH SEYMOUR... Va ser una estona inoblidable, i per uns moments vaig sentir al meu Papitus un altre cop més a prop que mai. La passió que tinc per la nàutica és només degut a la seva persona!!!.

A l’endemà, ja assolint el quart dia de navegació, vam llevar-nos força d’hora per poder veure com els taurons de bon matí passegen al voltant dels vaixells. Aquests eren grandets, d’uns dos metres, uffff....quina passada gent. Després a conèixer l’illa!!!. North Seymour, es diferència de la resta per la seva gran varietat d’aus, destacant principalment la convivència entre els anomenats Fragatas, i els que em van deixar enamorat, els Piqueros patas azules. Quina monada d’espècie!!!. Això sí, la papada vermella que mostren els Fragatas quan estan en “celo”, tot un espectacle

Havent dinat, i després d’haver passat per Baltra un altre cop, agafat 4 turistes més i canviar de capità, ja vam posar rumb, ara amb el capità Miguel, a la següent illa, BARTOLOMÉ!!!.
Aquesta illa destaca per l’espectacularitat de les seves formacions volcàniques. Les vistes des del volcà Bartolomé son impressionants, i fer snorkelling pel seu estigma, el Pinnacle Rock, és fascinant. En el seu fons marí ens vam trobar amb lleons marins, el primer pingüí, i fins i tot amb els taurons. Sort que aquests darrers estaven fent la becaina. Una sessió d’snorkelling per emmarcar!!!.

Després d’aquesta aventura pel fons de l’oceà, vam fer la tirada més llarga del creuer. 12 horetes navegant amb un temporal marí, que va fer que la nit fos entretinguda. Semblava que el catamarà s’estigués entrenat per les olimpíades de tombarelles!!! ...jajajaja.
Tot va acabar a bon port, o millor dit, llevant-nos el cinquè dia al Espinoza Point de l’illa conquistada per les iguanes més gegants que hem vist, la FERNANDINA. Ja només pel nom familiar, enamora!!! jajajajaja. Aquí les Iguanes marines més gegants, s’han fet les reines de l’illa. No son iguanes son GREMLINS dolents!!!. Gràcies al seu consentiment pots conversar una estoneta amb les més dolces cries de lleó marí. Impressionant quines caretes de babys!!!. Aquí també va aparèixer una nova espècie d’au, el Cormorà no volador... Ah!!!, i que m’oblidava!!!....Vaig poder veure per fi...una Whale!!!..Una balena, nanos!!!. Encara que només fos l’esquelet em va servir de consol!! Jajajajajajajajaja.

Ja per la tarda ens vam acostar a una altra illa, la totpoderosa, ISABELA!!!., que ens acompanyaria un parell de dies. Des de l’Urbina Bay, poca cosa a destacar. El tour per aquesta badia deixa molt que desitjar, poca fauna per no dir res, i poca vegetació. Això sí, el fart de riure que ens vam fer el Marc i jo per esbrinar a qui li fotia un tufet la samarreta que espantava va ser boníssim. Molt recomanable, però, l’snorkelling posterior. Banyar-te al voltant d’una tortuga gegant i lliure no té preu!!!...pá flipaaaaaarla nanos!!!. De tornada al catamarà, com de costum, la xerrada de gairebé dues hores amb el Juan Carlos, un dels enginyers d’abord i amb el ja habitual Jairo, va ser boníssima. Quina gent més maca i apassionada de conèixer allò que per recursos no els hi és possible!!!. Viatgeu amb mi, només faltaria!!!.

Al sisè dia, ja ben d’horeta, vam fer un recorregut d’una hora i mitja amb la zodiac “Dinghy” per l’Elisabeth Bay. Aquesta zona és força tranquil·la i silenciosa, recorda, salvant les distàncies, algun passatge del riu Mekong. Fent silenci i apagant motors, pots gaudir de l’elegant nedar de les mantes-ratlles, i de l’estilisme pronunciat de les tortugues marines. Tot això sota l’intensa mirada dels Pelicans, i dels “patosillos” Cormorans!!!...pobres!!!, no poden volar degut a que tenen unes ales que foten riure!!!. També els diminuts pingüins, necessiten més jalar carai, gairebé ni es veuen!!! Jajajaja.

In the afternoon i seguint per l’illa ISABELA, ens vam situar a Moreno Point. Envoltats per dos volcans, el Sierra Negra i el Cerro Azul, varem passejar s’obre una extensió gegant de lava volcànica, seca evidentment jajajajaja, on apareixen de tant en tant petites llacunes habitades pels Flamencs Galapencs. Aquest tipus de flamenc sembla més maco i és més acolorit que els vistos a Bolívia i Xile, serà per que aquests s’alimenten de gambes???...Segur!!!.
Dir-vos, que quan es va acabar el landing per aquesta illa de lava, ens tenien que venir a buscar les zodíacs, però del dia a la nit va venir un temporal marí amb unes onades brutals. Entrar a la badia on estàvem era de suïcides, però un cop les onades van ser menys intenses, els super patrons Jofre i Diego, van mostrar tot el seu coneixement i bon navegar, i en qüestió de minuts ens van treure d’aquell merder marí. Van surfejar amb les zodiacs. Genial!!!.
El darrer snorkelling a la costa d’aquesta illa va ser també molt emocionant, ja que varem poder submergir-nos amb més de 20 tortugues, una passada!!!.

Aquest mateix dia, el soparet va ser a les sis de la tarda, ja que seguidament havíem de començar la travessa cap a l’illa de FLOREANA, i tal i com deien les previsions, vam fer jumping in the boat, de les onades tan heavys el Marc i jo intercanviàvem els llits!!!jajajajajaja....quin mal d’ossos nanos!!!. Després de més de 6 hores de fiestecilla marina, tot es va calmar, i a l’especial FLOREANA ens vam llevar.

Setè dia: FLOREANA, FLOREANA...Aquesta serà de per vida la meva illa preferida!!!, i concretament Cormorant Point!!!. Des d’aquest enclavament vaig tenir amb tota seguretat un dels millors “momentazos” de l’Around the World. Estàvem de tornada del landing del matí, on principalment vam poder seguir veient flamencs galapencs i els últims sea lions, quan des de popa el Mauricio va cridar fortíssim:....-Orcas, Orcas,....Killer Whales...Killer Whales a estribor!!!...No era època, no estava previst, feia uns 8 anys que la nostra tripulació no en veia, i per tant el cor em va anar a mil, la meva il·lusió màxima es feia realitat!!!. Vaig mirar al tete Marc, i la llàgrima em va caure. No vaig tenir ni temps d’emocionar-me més, ja que en un tres i no res ja estàvem ficats a les dues mini zodíacs (feien uns 4 metres d’eslora cadascuna) i a tota màquina varem anar a perseguir a les Orques!!!. Quin mega subidón d’adrenalina!!!. Les Orques feien el doble que les barquetes, entre 7 i 10 metres!!!. Tenir-les gairebé a tocar és el somni que sempre havíem tingut amb el meu pare quan durant anys i anys hem navegat pel “desert marí” del mediterrani!!!, i la sort meva és que ho vaig aconseguir!!!. Les ganes de molts anys, i la decepció que varem tenir a Nova Zelanda, me les vaig treure de cop. Vaig veure una família d’Orques, gaudint com un bestia, cridant, rient, emocionant-me com mai!!!. Un somni fet realitat!!!, per mi amb un significat especial!!!. Mai podré oblidar aquest “Momentazo”, mai, mai, mai!!!. Acollooooonant!!!, i a sobre no en un vaixell gegant, sinó sobre la mateixa Zodíac que un dia el meu pare va tenir, amb un 25 caballos Yamaha, teteeeeeee!!! ...jajajajajaja....quina felicitat!!!.
Ah...i per cert, que els hi treguin immediatament el nom de Ballenas Asesinas. Nosaltres vam poder presenciar com jugaven amb els lleons marins, i no se’ls menjaven pas!!!. Prou de falsedats!!!. Per mi l’Orca, serà sempre la Balena amiga!!!jajajajaja. I ho sento, però de fotos únicament la mal feta que veureu a continuació. Ho sento però no estava per fer fotos, em tremolava tot!!!jajajajaja...queda tot a la meva retina!!!.
Els aplaudiments al arribar al catamarà van ser genials, el que havíem vist era genial i únic!!!. Vaig trigar unes hores en relaxar-me del tot, uffff!!!.

Ja per la tarda, i per rematar ben rematat aquest dia, ens vam acostar a la Post Office Bay. És un dels llocs emblemàtics per enviar o deixar missatges a coneguts, amics, familiars... A nosaltres ens esperava un missatge dels incitadors d’aquest viatge, L’Oriol i la Roser. Ens el van deixar a l’Agost....quins nervis!!!. Amb una solana incandescent i després d’una llarga estona revisant totes les postals i papelillos, ná de ná!!!. Un veritable llàstima, però es veu que ho van renovant de tant en tant, ja que sinó la bústia no donaria a l’abast. Estimats Ori i Ru, us seguim estimant igualment!!!jajajajajaja.

Després d’aquesta inoblidable jornada, ja vam posar rumb de tornada a l’Illa de Santa Cruz, cap a Puerto Ayora, punt d’inici i arribada. L’aventura arribava a la seva fi. Última nit al catamarà, acomiadaments emotius amb tripulació i navegants...

El vuitè dia, abans d’arribar a l’aeroport i a primeríssima hora, encara ens va donar temps de visitar una de les reserves més autèntiques de tortugues gegants. Impressionant!!!
...I cap a l’Aeroport ens vam dirigir, però no per agafar cap avió, gent!!!!jajajajaja....Vam anar per esbrinar si es podia canviar el vol i allargar la nostra estància a Galápagos uns dies més, o millor dit fins a l’últim dia de l’Around The World!!!. Ho vam poder fer i sense cap cost addicional. Millor impossible.

Per tant, des del sud de l’illa de Santa Cruz, a Puerto Ayora, us escric les últimes paraules de l’Around the World by el Nou Luichi. Aquí estarem afincats i gaudint d’aquest “poble” mariner fins el mateix dia de sortida cap a Madrid. Galápagos s’ho mereix i nosaltres també!!!.
Ja ho vaig dir tot a l’anterior escrit de reflexió i conclusions, però els vostres posteriors comentaris han seguit engrandint aquest blog i aquest viatge!!!. Fins sempre estimats!!!.

Inoblidable i una experiència única que en el futur ha de tenir continuïtat...no dic més!!!.

Ens veiem en pocs dies preciosos!!!

Us estima,
Luichi

Des de Quito, a punt de finalitzar l’Around the World i consumar l’arribada a la seva estimada Catalunya...El nou Luichi ho treu tot!!!jajajaja...

2009-12-05T12:56:00.000-08:00

Que paaaasssssaaaaaa, ja torno a estar per aquí, però aquest cop és un dels darrers cops...La vida és així...oohhh!!!ufffff!!!.
Abans d’explicar-vos, però, com em va per l’Equador, i el més important ,la “Reflexió de l’Around the World”, m’agradaria agrair al matrimoni Vila; en Josep, l’Emilia, i a la seva fantàstica família; totes les atencions que ens van oferir en l’únic dia que varem poder estar a Lima. Va ser curtíssim, però intens i molt emotiu. Com pot ser que en un únic dia ja puguis agafar estimació a algú que acabes de conèixer. Doncs això és la gràcia de la vida, i només pot passar amb gent única i entranyable!!!. Petons, salut i llarga vida família!!!.

-Estimados pasajeros de a bordo, les informamos que el aeropuerto de Quito presenta unas condiciones climatológicas adversas para realizar el aterrizaje, por lo tanto nos dirigiremos al aeropuerto........de Medellín, Colombia!!!...........jajajajaja....així va ser la “no”entrada” a Equador. Encara que fos només a l’aeroport, vam estar al país nº 19, Colòmbia, a prop de les guerrilles del cartel de Medellín!!!jajajajaja. Un cop allà, vam esperar unes hores i en quan es va arreglar la tempesta a Quito, definitivament allà vam aterrar. Una nova aventurilla!!!
De moment ja portem 5 dies a Quito, i hem pogut gaudir a tope de l’ambientàs que es viu en aquests moments. Primer per la consecució de Campions de la Sud Americana per part del Liga de Quito, tot un esdeveniment al país, y segon perquè estem de Festa Major!!!. Son les festes de Quito, i poder presenciar la passejada de les Chivas, la tocada de bandes, i la festa amb el Vino hervido que es monta al carrer Ronda, és tota una experiència que revitalitza aquesta gent i et permet veure/beure el millor d’ells. Com es crida a tot arreu:...Viva Quito!!!.
Demà, 6 de desembre, marxem de Pont!!!jajajaja...La puríssima!!!jajaja...però el nostre pont serà de 8 dies, a les meravelloses Galápagos!!!. Son unes mini vacances totalment merescudes, ja que 18 països en 6 mesos i mig és de record, i per tant, és per celebrar-ho com cal!!!. I com que Galápagos serà més un premi de somni que un repte, ja es pot dir que la gran aventura de l’Around the World està a punt de finalitzar!!!. A continuació, el Nou Luichi us vol fer entrega de la seva darrera “reflexió” envers aquesta meravellosa experiència viscuda:

Estimats seguidors, ara si que puc dir ben fort....HO HE ACONSEGUIT, HO HEM ACONSEGUIT germà KITOS!!! oéoéoéoéoéoéoé!!!. Allò que pel nostre estimat dissenyador del viatge, l’Albert Rincón de Temps d’Oci, havia de ser quelcom difícil, difícil, pel temps comprimit i la gran quantitat de països a veure....S’ha aconseguit!!!...S’ha aconseguit amb dos parells de collooooooons!!!...Tal com sona nanos, amb dos parells de huevs!!!
M’agradaria començar amb un plat fort, i alguns pensareu però que diu aquest ara, però es que ho sento des de el fons del meu cor, i ara més que mai vull compartir-ho amb la gent que m’ha demostrat que m’estima sense límits ni fronteres, i que en el seu dia em varen veure destrossat i sense ganes de viure aquesta magnífica vida, i em van recolzar a mueeeeerte!!!. I que consti que el TRAUMA ESTÀ SUPERADO!!!, y más que SUPERAAAADO!!! Jajajajaja...La meva amiga Martona ja m’entén!!!jajajajaja. Per cert, una de les persones més meravelloses que he conegut en aquests darrers anys. Un exemple a seguir de coratge, lluita, força i positivisme davant les adversitats de la vida. T’estimo molt tata Marta!!!.
Allà va...
- Gràcies Yolanda!!!(és la meva ex-dona), per prendre la decisió que vas prendre, ara farà més de 4 anys. No em podria imaginar mai que t’acabaria agraint, d’aquesta manera tan pública i amb aquesta intensitat, el que em deixessis més tirat que un drap brut. En aquests moments soc una persona realitzada, que ha pogut tenir l’oportunitat de conèixer el que es cou en 18 països d’aquest món, i aquesta experiència, única, m’acompanyarà la resta de la meva vida i em farà, de ben segur, afrontar els diferents reptes que la vida em posarà en el camí, d’una manera molt més enriquidora, forta, oberta, i happy happy. Ara sí veig, profundament, lo maca i preciosa que és la vida, i que de vegades el que pot ser un drama en una etapa de la teva vida, amb el temps, és pot transformar en una benedicció de deu!!!. Més en serio i sincer que mai, penso que no t’has de sentir culpable de res. Estic convençudíssim que aquell no era el meu camí, i pot ser tu ho sabies millor que ningú i et vas buscar la vida per una altra banda. Un cop més, gràcies!!!, de veritat!!!.

Dit i fet, Tomàs!!!jajajajaja.....I ben fet!!!, com parlàvem en les nostres tertúlies inoblidables sobre ex-dones, a Laos!!!...Amb elegància i sense rancors, com ha de ser!!!...Superando etapas, gente!!!
I ara m’agradaria donar-li el protagonisme a qui s’ho mereix, o millor dit, a la persona que més s’ho mereix en aquest Around the World, ja que sense ell tampoc això s’hagués assolit, encara que per motius ben ben diferents. No descobriré la seva identitat fins al final, jajajajaja.
Recordo el dia que et vaig conèixer simulant una “entrevista” de feina a “Seminari” de Blanquerna. Allà va néixer una amistat com poques existeixen, i qui ens havia de dir que es faria molt més forta viatjant pel món amb dues motxiletes de 35 i 36 anyets!!!jajajaja. Quina por em fotia la convivència durant tan de temps i amb els entrebancs que ens havíem de trobar, però es que tinc que reconèixer que som uns putos cracks!!!. Hem tingut tibantors, però les normals, i això només és degut al RESPECTE que sempre ens hem tingut, fonament bàsic per a qualsevol convivència digne. Hem hagut de compartir situacions d’alt voltatge, úniques, i algunes d’elles que només quedaran per nosaltres, i per tant, passi el que passi amb les nostres vides, i amb això ja tenim experiència i per això ho afirmo, sempre seràs el meu estimat germà andorrà!!!. No ho dubtis!!!
Amb tu sí que puc dir que no ens hem “aguantat” mútuament, quina paraula més lletja i usual en aquest món intoxicat en que vivim. Nosaltres hem flipat mútuament, ens hem emocionat mútuament, la hem liat mútuament, i com no, hem patit lo nostre mútuament. Però això és l’autèntica amistat!!!.
Fa uns mesos vas tenir una de les pitjors notícies que et podrien transmetre en aquesta etapa de la teva vida, però has de sentir-te orgullós de l’ajuda i consells que, per part d’amics, vas tenir, i com no, del suport incondicional que en tot moment et van donar els afectats en primera persona: els teus pares, el teu germà i la Maria. Això t’ha condicionat, ens ha condicionat, però és normal, el devenir de la vida no s’escull, i ara el que hem de celebrar, és que en breu estaràs al costat de la teva fantàstica i lluitadora mare, i l’hi podràs veure brillar els ulls quan li expliquis la quantitat d’aventures que has viscut. Aquest era el seu desig, i així t’ho va fer saber. Tot i que ella té uns quants viatges a l’esquena, la podràs fer emocionar i sentir-se més a prop de tu que mai. Estareu més junts que mai!!!. No ho dubtis germà!!!, t’ho diu una persona que et coneix ja gairebé més que ningú.

Per últim, dir-te que tots dos sabem lo molt que ens agraden les dones, fins i tot crec que massa i tot, concretament jo que soc un “viciosillo”, com m’has dit algun cop en el viatge, jajajajaja, i per això sé que aquí no hi ha confusions possibles, jajajajaja, i per tant vull acabar amb una de les paraules que el nostre altre “germà” kike, sempre porta com a bandera de l’amistat, i que trenca amb els prejudicis i les etiquetes que el món occidental està acostumat a posar:
T’estimo tete, T’estimo Marc!!!....Gràcies per ser com ets, i participar per que durant gairebé set mesos de la meva vida sentís la felicitat més a prop que mai!!!. Recorda sempre que el cabeza contra cabeza dignifica la persona, i no vegis com acollona!!!jajajajajaja......Apuesto por el “Chico”!!!jajajajajaja.
...Sempre Kitos!!!.
..ufffff....
Per la resta, seguidors, amics i la meva meravellosa família, tot son paraules d’agraïment pel vostre suport i ànims al llarg d’aquest llarg temps. Ja tindré oportunitat de personalitzar en cadascú de vosaltres i retornar-vos tot l’amor que m’heu fet arribar i que m’ha servit de combustible per llevar-me cada dia i tirar endavant!!!. Com us estimo també a tots vosaltres!!!. Mai oblidaré les trucades, les connexions d’skype, els e-mails, els comentaris al blog...Tot està al meu disc dur, i ja us garanteixo que tinc més d’un milió de còpies de seguretat!!!jajajaja.
Les mostres de suport, estimació, amor, afecte, amistat,... han estat tan abundants i impactants, que us vull dedicar a tots vosaltres, un per un, el següent escrit anònim que un dia del viatge vaig descobrir furgant a Internet, i em va fascinar:

Te invito a volar en mi nave azul,
vamos a dejar el mundo en el que ni tú ni yo creemos,
vamos a viajar por esta nube gris...

Veremos los planetas y nuevos mundos a nuestros pies,
Dejaremos de existir para volver a vivir,
El miedo ya no está
solo habrá paz,
la luna nos guiará
y solo nuestro corazón nos dirá en donde parar...

Solos en un mar de amistad,
tendremos que volar,
vamos a conquistar
nuestros sentimientos al llegar...

Ven te invito a soñar por nuestra libertad,
vamos a soñar y nunca más regresar...

US ESTIMOOOOOO, US ESTIMOOOOOO, US ESTIMOOOOOO!!!

I ara endavant que tinc???...que serà del meu futur???...Doncs seguint amb aquest acte de sinceritat, no tinc ni pajotera idea!!!!jajajaja. He vist molta tela, i existeixen moltes zones al món necessitades d’ajuda, de qualsevol tipus d’ajuda. Per tant, si des de el meu país i la meva formació, no puc contribuir a aquest fet d’alguna manera, m’hauré de buscar la vida a una altra part. Ja tindré temps per reflexionar, prendre decisions, i si cal....per seguir viatjant!!!
Dir-vos també, que escrivint aquestes últimes paraules, l’emoció ja no ha pogut amb mi, i he caigut en una plorera densa densa, però és que el que la meva persona ha experimentat al llarg d’aquests gairebé 7 mesos, es molt bèstia, i com no, saber que el blog arriba a la seva fi, posa una miqueta tristot. Ha estat l’única eina de treball constant, i el clima que s’ha creat a dins seu, ha estat tan magnífic...que em nego a dir-li adéu..... li dic fins aviat!!!. Romandrà en standbay, però qui sap si d’aquí un temps breu es torna a reactivar amb un nou viatge...deu dirà!!!.

I per últim, m’agradaria acomiadar-me donant molta força, energia, i positivitat, a una persona que ens va acompanyar en aquesta aventura durant el mes d’Agost, i que setmanes després va decidir, ell també, fer l’experiència de la seva vida. A partir de gener, el nostre estimat Tomàs, emprendrà una volta al món de 12 mesos en solitari. No dubtis, Boss, que em tindràs donant-te tot el suport que necessitis. L’aventura pel sud est asiàtic va ser especial, i mai podré oblidar tots els fantàstics moments compartits. A tope amic!!!. Ets un crack!!!, i el més important avui en dia, ets una bona persona, directe i sense mandangadas!!!. Sort, força i salut!!!.

Bé nanos, que ara si que vengooooooooooooooo!!!...Com dieu alguns: - que el Bin Laden “perillas” se acerca!!!...que miedoooo!!!jajajajaja.
... deixeu-me que marxi a Galápagos uns dies, després acabi de fer unes visitetes per Equador, i el dia 20 ja em tindreu a la nostra terra!!!.
El nou luichi i el vell luichi arriben a casa per Nadal, como El Almendro!!!jajajajaja

Us estimo gent!!!. Mai oblidaré aquesta meravellosa etapa de la meva vida, compartida amb tots vosaltres gràcies a aquest magnífic invent anomenat blog!!!
Que fort, que això s’acaba, ostres quina emoció m’envaeix per tot el cos. Aquest és veritablement el “Momentazo” del viatge. Dubto que hi hagi molta gent al món que senti en algun moment de la seva vida la satisfacció que un servidor sent en aquest moments!!!UFFFFFFFuffffffffUFFFFFF........Tanquem això, que és molt fort....
Ah!!!, i no us perdeu l’últim escrit!!!. Galápagos i part d’Equador!!!. No sé si el publicaré ja arribat a Barcelona, abans d’arribar, o des de Galápagos casat amb una Sirenita!!! jajajajajajaja.

....Aaaah!!!, i m’oblidava....Tal i com us felicta el Nou Luichi a la Foto: BON NADAL i un Feliç Any Nou plè de .......Viatges!!!!jajajajaja

Sempre vostre,
Lluís

…PERURÚ que te vi!!!...Tots a bufar la Zampoña, que això ha estat molt gran!!!...

2009-11-28T12:50:00.000-08:00

Fórmula màgica Peruana:
Cuzco + Camino InKa + Machu Picchu = la gran flipaaaaaada nanos!!!jajajajajaja. Que gran!!!.

Com us vaig avançar a l’anterior escrit, la missió al Perú era clara. Establir-nos com a camp base a la preciosa i sorprenent ciutat colonial de Cuzco, i destinar els pocs dies que teníem al Perú a realitzar el “Machupicchu Inka Trail”!!!. És un trekking de 4 etapes força transitat, però no per això menyspreable, tot el contrari, la dificultat del seu terreny de pedra escalonat i la adversa climatologia, el fan en aquesta època tota una aventura.
La llàstima, però, es veure, després de quatre dies d’esforç i sacrifici, com des de Aguas Calientes, pugen busos cada 15 minuts, descarregant gent. És el que hi ha, sabent que és una de les 7 meravelles del món, però per mi vergonyós.
Però el que importa, és que ha estat, novament, una sensació única el tenir el Machu Picchu davant, després d’uns dies d’esforç i superació personal per les muntanyes d’aquesta poderosa cultura, la InKa.
Us explico com va anar a tot:

Després de passar els dos primers dies a Cuzco, ultimant els preparatius de material, a la primera etapa ens vam desplaçar, en un micro bus, de Cuzco a Ollantaytambo, acompanyats pels que serien els nostres entranyables companys de batalla: el Michael i la Natalie, una parella Irlandesa molt sana i enamorada; la Jessica, una holandesa baby però aventurera com ningú ; l’Erik, un Marsellès molt autèntic “cómplice de hazañas”; i l’equip de guia, cuiner i portadors(nomès de tenda i menjar, ja que nosaltres amb els nostres 12 kilets a les esquenes ho vam voler tornar a fer, com a l’Everest). Tot això per començar la primera caminata des del famós Km. 82, a 2.600 m, fins a Wayllabamba, a 3.100m. Per començar a calentar motors no va estar malament, van ser unes 5 horetes i uns 12 kilòmetres fins arribar al primer campament. Una nova forma “to sleep”, pel Nou Luichi. Després d’una porrada d’anys, em vaig veure dormint en una tenda de campanya. Sort que a l’endemà, de bona matinada per cert, em van llevar amb un mate de coca!!!jajajajaja.

La segona etapa va ser de Wayllabamba (3.100) a Paqaymayu (3.580), passant pel pas més alt del Inka trail, el Warmi Wañusca, a 4.215 metres

Van ser 11km en unes 6 hores i mitja de força patiment, la veritat. El desnivell fins a Warmi Wañusca és difícil d’assimilar i d’auto superar, i per postres el posterior descens escalonat fins al segon campament, és per acabar d’enfonsar!!!. Sort que tot va tenir un bon final!!!, i em vaig relaxar i riure moltíssim jugant a les cartes amb el grupet. El joc és diu “head of shit”, boníssim!!!. La nit freda, freda, freda, sort del sac que vaig llogar!!!...uffff!!!
La tercera etapa, de Paqaymayu(3.580m) a Wiñay Wayna(2.700m) , va ser la més xunga, emprenyadora, com li vulgueu dir!!!. Se’n va fer més llarga que la carrera de Psicologia!!!jajajajaja. La culpable, la maleïda pluja!!!. Van ser 16km, i més de 7 hores, enfangats i batejats per una pluja constant, constant, que em va treure de polleguera i gairebé derrota al Nou Luichi. La recompensa de tot, al arribar extasiat al destí, ens van obsequiar amb una dutxeta hot, hot!!!. Després de tres dies brutots, el deliri va ser brutal!

La quarta i darrera etapa, ens va portar de Wiñay Wayna( 2.700m), a l’objectiu: la ciutadella del MachuPicchu!!!. La pluja i la boira ens van seguir acompanyat durant 6km i dues horetes i mitja, però en quan vaig divisar la tot poderosa muntanya “Wayna Picchu”, que custodia fermament la ciutadella, la satisfacció i emoció em va tornar a envair, i vaig poder apreciar molt intensament la grandesa del Machu Picchu.
Crec que va ser un dels darrers “momentazos” del viatje!!!, ja que aquest cop aconseguir-ho em va costar força patiments.

Després de l’eufòria desmesurada que vaig experimentar, i havent visitat tota la ciutadella, ja al poble de Aguas Calientes, ens varem cascar un bon jalar acompanyat d’un brindis de pisco!!!. A la salut nostre i de tots!!!jajajaja.D’allà, juntament amb el nostre amic marsellès,l’ Erik, vam agafar un tren que ens va retornar a l’inici, Ollantaytambo. El trajecte, amb Cuzqueña i enquesta per part de la companyia Perurail inclòs, va ser per pixar-se de riure!!!.

Però l’aventura continuaria amb el micro bus que ens va portar de Ollantaytambo a Cuzco. En quatre dies de trekking no havíem passat tant perill com amb aquell conductor. Sort que els 17 que anàvem allà dins ens va donar per riure i viure-ho com un Dragon Khan, amb humor!!!jajajajajajaja.

Ja de relax, i recuperant-me de les molèsties musculars sofertes, dos dies mes varem estar gaudint de la màgia de la ciutat de Cuzco, i com no de la seva magnífica i ambientada Plaça de Armas. Una de les més maques que he vist.

I avui, 29 de novembre, teniem que volar cap a Lima, però no ho hem fet, perquè s'ha cancel·lat el vol. El "show" ofert per la companyia "Star Perú" ha estat lamentable. Sort que al final us escric aquestes darreres paraules des d'un hotel de lo milloret de Cuzco. La furia del "vell" Luichi amb l'ajuda del nou Kitos, ha fet que aquests atrofiats espavilessin i ens allotgessin com déu mana, amb totes les despeses cobertes....jejejejeje.....como marajás!!!

Demà, si tot va bé, sí volarem cap a Lima. Només tindrem un dia per visitar-la, ja que el dia 1 tenim el vol cap a Quito. El darrer pais que ens espera, Equadooooooor!!!!!!. Això s'acabaaaaaa...ufffff!!!

Salut i força al canut!!!....Us estimo gent!!!

Luichi

…Mi Bolívia lindita…Una caixa de sorpreses!!!...Evo, tens un país de pel•lícula!!!....Pachamamaaaaa!!!

2009-11-16T07:38:00.000-08:00

...ostres gent, ja no sé que dir-vos per no repetir-me com l’all, però és que haig de ser sincer, i es que Bolívia ha sigut, pel moment, la sorpresa del viatge, tenia una “wild card” i ha acabat classificant-se per la final de l’Around the World...Un país amb unes meravelles naturals que et deixen petrificat de l’emoció, i mai millor dit també pels minerals que posseeix!!!.
L’entrada va ser a través del pas fronterís proper a Sant Pedro d’Atacama, Hito Cajón, on a partir d’allà vam estar 3 dies realitzant un dels recorreguts més impressionats que es poden dur a terme en aquell país. A bord d’un Land Cruiser, i en companyia d’un grupet fantàstic, varem endinsar-nos a la Reserva Nacional de Fauna Andina “Eduardo Avaroa”, descobrint la seva fauna i els millors recons de la seva Serralada de Lípez, fins arribar al destí final, Uyuni. Tot això a través de 600 km de 4x4, fent dues nits a ple desert, no baixant dels 4.000 metres, i suportant temperatures nocturnes del voltant dels 10 graus negatius....ufffff!!!
Però a part d’això, que de per si ja és aventura pura, vam tenir el privilegi i la sort de conèixer uns “amics” i “amigues” que ens van fer molta companyia i ens van emocionar en quantitats voluminoses. Els seus noms no son gaire comuns entre l’espècie humana, però potser per això, son més que humans, son sobrenaturals.....Son meravelles de la naturalesa i de la humanitat!!!... I ara, fent un símil amb el món futbolístic i a l’estil de l’Speaker del camp del Betis, cridareu amb mi ben fort:
...amb el número 1...”Laguna Blanca”(foto 1)...alias la Copita de Nieve!!!
...amb el número 2...”Laguna Verde”...alias la Excitada!!!
...amb el número 3...Desert “Salvador Dalí”...alias el Ingenioso!!!
...amb el número 4...Laguna Salada – Termes de Polques...alias la Salerosa y Ligerita!!!
...amb el número 5...Geysers “Sol de Mañana”...alias Chup chup!!!
...amb el número 6...Laguna Colorada(foto 2)...alias la Tímida Magnífica!!!
...amb el número 7...Arbol de Piedra...alias el Rocón!!!
...amb el número 8...Montaña de los 7 colores...alias Plastidecor!!!
...amb el número 9...Laguna Honda y Hedionda(foto 3,4)...alias Flamencos Zipi Zape!!!
...amb el número 10...Volcan Oyagüe(foto 5)...alias el Inhumano!!!
...amb el número 11...Isla Incahuasi(foto 6)...alias Pincha-pincha Paraiso!!!
...i amb el 12...el número més important, el de l’afició....el salar més gran del món!!!,12.500km2 que et deixen, uffff com et deixen!!!, el SALAR D’UYUNI(foto 7)!!!...alias el Blanquito Grandullón!!! ...Per tots ells crideu ben fort...ESA BOLI...ESA BOLI...É É!!!. Visca Bolívia!!!.
Us ben asseguro que mai oblidaré aquesta alineació Boliviana!!!...Candidats a campions de l’Around the World!!!(llàstima que no a tots els hi he pogut posar cara i ulls, el blog és limitat, a la tornada, si voleu, podreu veure les seves cares).
Després d’aquest “momentazo” de tres dies, i encara en estat de xoc, vam passar un dia a la indígena ciutat d’Uyuni. Simplement passejar pels seus carrers i observar com encara els seus habitants conserven tota l’essència dels seus avantpassats és una passada. A l’endemà en un Bus, telita telita, ens vam dirigir cap a la ciutat més elevada del món, i en arribar per tot arreu es cridava: - Esto vale un Potosí!!!jajajaja.
Dels 2 dies que varem estar a Potosí, a part dels símptomes del mal d’alçada, és una ciutat que està a 4.060 metres, em quedo amb la super-mega-que te flipas experiència d’estar 4 hores a dins d’una Mina en ple funcionament (foto 8). Va ser al Cerro Rico, a la mina Santa Ana, a més de 20 metres de profunditat!!!. A toro pasado, al·lucino moltíssim i mai ho oblidaré. Allà dins va ser un “momentazo”, però amb un cangueli considerable. Sort de les fulles de coca, fins i tot els minerals m’il·luminaven el camí!!!jajajaja. Ah!!!, i estic segur que mai més tornaré a veure al Marc amb aquella fatxa!!!jajajaja...va ser boníssim!!!.
També com a anècdota, dir-vos que una tarda vam anar al cine a veure una producció Boliviana, “Escríbeme”...A poc pel final, els crits del cine eren: - Vaya bodrio!!!jajajaja. Quin fart de riure.
Un cop passat aquest subidón, cap a la capital oficial, Sucre, vam anar a parar. I després del cansament acumulat, vam decidir passar tres dies, fent una mica de descans, posant al dia fotos, e-mails, etc, i visitant amb relax aquesta maca ciutat universitària, que posseeix uns recons i unes construccions colonials blanques, que recorden força algunes ciutats del sud d’Espanya. Interessant va ser la visita a la casa de la llibertat(foto 9), on un 6 d’agost de 1825 es va signar l’ independència d’aquest país. També a la capital vam viure un altre moment històric, ja que varem coincidir amb el XVI Jocs Bolivarianos, i per primer cop un bolivià, Oscar Soliz, va aconseguir medalla d’or a la proba de contrarellotge de ciclisme!!!. Tots cridàvem el seu poble d’origen: Villazón, Villazón, Villazóóóón!!!. Ja em coneixeu!!! Jajajaja.
El proper destí va ser la Paz, l’altre “capital”. Tan sols hi varem poder destinar un dia, però va ser intens. Ens vam recórrer gairebé tot el centre i voltants, el palau de congressos, el palau presidencial, la catedral, el mercat de les bruixes,...I la veritat és que és una ciutat que encara que sigui des d’una vista panoràmica, s’ha de veure un cop a la vida. Rodejada per muntanyes que algunes superen els 6.000 metres, tota la ciutat s’ha construït sense cap ni peus, d’adalt a baix, donant la sensació de que estan a dins d’una cassola. Caòtica però única,
L’última meravella que vam voler visitar de Bolívia va ser la ciutat “Titicaquera” de Copacabana. Arribar des de la Paz va ser tota una odissea, ja que el trajecte habitual estava tallat per unes reivindicacions a Tiquina, i vam haver d’anar per Desaguadero, creuar a Perú, per tornar a entrar a Bolívia per Yunguyo. Un show de fronteres, controls policials, canvis de micro-busos, per arribar com us he avançat, a la preciosa Copacabana!!!. Ciutat que destaca principalment per ser una petitíssima urbe banyada pel gegant i magnífic llac sagrat, Titi Caca. Des d’allà vam anar a visitar, durant tot un dia, l’anomenada Illa del Sol(foto 10). El tot poderós llac Titi Caca la té empresonada de tal forma que es crea un paisatge digne de veure. Menjar-se una truita a la graella, com vam fer nosaltres, tot un privilegi i a un preu simbòlic.
I això és tot, que per mi ha estat molt!!!. Bolívia ha estat especial!!!...
...I aquesta mateixa matinada, 21 de Novembre hem arribat a Cuzco, Perú. Han estat 10 horetes d’autobús nocturn, des de la citada Copacabana. Espero que l’última tirada llarga del viatge.
El Nou Luichi demà passat comença la darrera aventura. Durant 4 dies farem la travessa del camí Inca, fins arribar a una de les últimes meravelles que ens queden per veure, el Machu Picchu. Com sempre, ja us explicaré amics!!!.

Us estima,
Luichi

Chile, chile,…ya ya…claro claro…permiso permiso... Visca el Pisco!!!...

2009-11-09T06:44:00.000-08:00

Jajajajaja…aquestes son paraules que un no deixa d’escoltar per terres xilenes…..son de rolleeeeeeros!!!...però com a tot arreu, tot i que aquí ha costat una miqueta més, bona gent també hem trobat. Ha estat un país molt però que molt visitable, i penseu que el sud no l’hem pogut fer, una llàstima, però el noooooord, i concretament San Pedro de Atacama i els seus voltants, son la reeepanocha nanos!!!...us explico, us explico que me’n moro de ganes!!!
L’aventura a Xile va començar d’una manera molt diferent, vivint la religiositat per mi, i d’una manera més que excepcional pel Marc. Gràcies a les gestions del Simón pare, durant els últims 3 dies del més d’octubre, les Monges missioneres del Cor de Maria de Santiago(foto 1) ens van acollir a casa seva, jajajaja, com ho llegiu!!!. Per les “madres” per uns dies varem ser una grata companyia. Els soparets amb totes elles tenien molta gràcia y transmetien una alegria immensa. Tota una experiència, que juntament amb la visita que li vaig fer al nostre estimat per la família, Pare Miquel Jordà, em va omplir moltíssim. Un petonàs gegant per la mare MªRosa, Montse, Gregoria, Carmen, Mª Aurèlia, i totes les altres. Quina gran tasca la que fan fora de la seva terra catalana i burgalesa!!!. Un inici original i que ja prometia.
A Santiago per tant ubicats, vam poder visitar els recons més interessants. Destacaria la plaça de les Armes, on es concentra todo lo bueno y lo malo dels “ambulantes”, el palau de la moneda, la casa “Chascona“ del fantàstic Pablo Neruda (escriptor, poeta, pensador, polític i diplomàtic en una mateixa persona), el mercat, i el barri de Bellavista, on si vols que se’t faci tard no hi ha res millor que anar a fer uns pisco sour i escoltar música en directe. Una ciutat interessant i amb força ambientillo, i sinó pregunteu-li al Marc, que les dones li deien:-...Háaaaablame, Háaaaablame!!!jajaja, i no penseu malament...
Després cap a la màgica ciutat de colors de Valparaíso varem anar a parar. Per període de tres dies vam poder gaudir de l’encant de les seves construccions acolorides, així com dels seus carrers “grafiteros”. Novament la casa “Sebastiana“, que també tenia Pablo Neruda allà, ens va fascinar. Els carrers integrats amb els tramvies en funcionament son tot un reclam, i pujar-te a les ascensors dels “cerros” recorda molta historia passada (foto 2)
I com no, els consells gastronòmics del Ricardo, l’amo del Youth Hostel on vàrem dormir, i del meu amic l’Antonio Cruells, ens van servir de molt. Primer vam anar a degustar la “choriana” al Casino J.M. Cruz (foto 3). De casino no té res, però és una petita cantina excepcional amb força similituds amb la “Bodeguita del Medio” de Cuba, on m’entres et menges el seu plat típic, patates fregides, carn, ceba, i tomàquet, i et vas bevent uns pisquillos, et van cantant les cançons nostàlgiques de Valpa, i ja pots anar contentillo a una altra part,jajajaja. També degustar, les “Machas a la parmesana” al Rincón de Pancho és tota una tradició, ja que està ubicat a l’interior del mercat antic, i la seva cuina és exquisita i econòmica...com ha de ser culleres!!!...una passada nanos!!!.
Valparaíso, una ciutat amb molta força, que deixa senyal!!!jajajajaja...coses meves!!!(no explicable en la vuelta, sorry)jajaja
Per la Serena varem continuar, però el nostre cansament acumulat a Valparaíso, la nit allà és molt gran, barrejat amb que se’ns va anular l’excursió a Punta Chorros, va fer que no tinguéssim gaire paciència i anéssim ja directament al que seria el destí més impressionant i espectacular d’aquest país. Van ser 17 horetes d’autobús per arribar al gran San Pedro de Atacama!!!, i aquí va començar una aventura de 4 dies que em va deixar, un cop més, al·lucinat.
Només per l’ ubicació, a San Pedro ja val molt la pena anar-hi i passar un dies amb la seva gent. Estan ubicats en mig d’un desert màgic, això si a 2.400 metres, envoltats per la serralada andina i la serralada de Domeyco. Una estampa única i que emociona lo seu.
Hi havia moltes coses que veure, i vam haver de prioritzar, malgrat que ho volíem veure tooooot!!!.
Per l’espectacular salar d’Atacama vam començar, i concretament, per la llacuna de Chaxa (foto 4), on hi ha una de les reserves naturals de flamencs més important del món. Quina preciositat d’aus. Observar tranquil·lament aquella superfície única, plena de crostes de sal generades per la constant acumulació de cristalls produïts per la evaporació de les aigües subterrànies, és requetelindo !!!.
Per les increïbles llacunes de Miscanti i Miñiques (foto 5) vam continuar. Aquí la panoràmica, estàvem a uns 4.300 metres, et deixa boca badat!!!. El contrast entre els seus volcans Miscanti(5.622m) i Miñiques(5.910m), i les llacunes creades fa més d’1 milió d’anys per l’erupció d’aquest últim, formen una estampa de dimensions úniques i amb una càrrega d’espectacularitat impressionat.
Al poblet agrícola i ramader de Socaire varem estar-hi fent un petit àpat, per cert, força entretingut i agradable gràcies a la gent que ens va acompanyar. També pel poble de Toconao varem passar, i sorpresa...ens van sortir a rebre dues “llamas”jajajaja...quina gràcia d’animal, tot bondat. El campanar de l’església, de fotografia.
Com a guinda, ja que el colofó encara us l’he d’explicar, varem visitar també l’enclavament corresponent al “Tròpic de Capricorn”, inici també de l’antic camí Inca. Un lloc desèrtic i àrid, que també et fa aflorar certs misteris dels avantpassats d’aquells territoris.
I com a colofó d’aquests dies a San Pedro, una experiència fora d’aquest món: “el Valle de la Luna/Valle de la muerte”...Brutaaaaaaaaaal!!!(fotos 6,7,8,9) La seva formació, conseqüència de les distintes estratificacions i afloraments salins, recorda la superfície lunar i per uns moments el “nou luichi” es va sentir Neil Armstrong!!!, així com també, el Valle de la Muerte, recorda les estructures dels dinosauris.
Llençar-te a tota pastilla per la Duna Major és tota una pujada d’adrenalina... paaaaaa flipaaaaaarla nanos!!!.
I finalment, tenir el privilegi de presenciar l' espectacular posta de sol, és quelcom que no oblidaré mai. Per mi, juntament amb la posta de sol de Palmyra, Síria, les millors sunsets del viatge.
...què??....collonut, no???jajajajajaja...Un altre país “tengui-tengui”, i que em deixa molt sorprès en positiu. Només un sorry per la zona Patagònica, però ja tindré anys per anar a visitar-la!!!.
...I demà... carretera i manta cap a l’antepenúltim país que visitarem: BOLÍVIA!!!
Us estimo molt a tots, i així com a l’anterior escrit em vaig acomiadar dient: -que vengooooo!!!, ara ho faré dient: - que vengoooooo, que vengoooooo!!!jajajajajaja.
Seguidors meus, sempre vostre,
Luichi

…el “nou luichi” es consagra a la terra dels RAPA NUI!!!...ja s’està tallant un nou moai amb el seu perfil!!!...

2009-11-04T11:42:00.000-08:00

TE ARA o RAPA NUI (Illa de Pasqua)
No es así, las estatuas son lo que fuimos,
somos nosotros, nuestra frente que miraba las olas,
nuestra materia a veces interrumpida,
a veces continuada en la piedra semejante a nosotros.
Pablo Neruda

…doncs tal i com ho heu llegit a l'anunciat!!!, des d’un dels territoris més aïllats del nostre planeta terra, m’he consagrat com un autèntic Luichi-Rapa Nui “Orejas largas”!!!jajajajaja... Tota la seva sorprenent i mil·lenària cultura, la seva bellesa paisatgística, els seus misteris, i el més important, la “riquesa” del seu poble, m’han captivat enormement!!!. En aquesta terra he aprofundit força, i deixo unes arrels que espero veure com floreixen en un temps no molt llunyà.
Hi hem passat 7 dies, i qui vulgui visitar l’illa per veure els Moais i els altres punts d’interès, amb dos dies en té prou, però qui vulgui aprofundir i endinsar-se en la societat Rapa Nui, convivint amb ells, 7 dies son poquets... molt poquets. Nosaltres de la darrera forma ho hem pogut fer, i ha estat una de les vivències més xocants i intenses de l’around the world.
Per no variar, sense cap pla concret per allotjar-nos, varem arribar, però aquí pots anar a viure amb les famílies, i nosaltres varem anar a parar a casa de la Sra. Teresa Araki. Ella i la seva família(foto) ens han acollit d’una manera sensacional, i hem pogut compartir taula i vetllades nocturnes úniques, escoltant tota la vida i orígens Rapa Nuis de la mestressa i els seus. Es podria escriure un llibre i probablement seria un èxit, però la vida d’aquesta humil família els hi pertany a ells i als seus avantpassats, i si es presten a explicar-t’ho ja et pots considerar un privilegiat, callar, escoltar, i gaudir moltíssim.
Als pocs dies d’arribar i situar-nos, vam rebre una magnífica noticia, aquell mateix dia es feia un referèndum a l’illa per l’aprovació d’unes normatives reguladores del poble Rapa Nui enfront de l’amenaça constant que pateixen per la colonització dels “continentals”( és així com anomenen als xilens). És molt més dens d’explicar però ja us ho trametré quan arribi, ara lo important de la cosa és que ens vam dirigir a on es feien les votacions i vam poder compartir amb ells més de 3 hores de reivindicacions i parlaments de la branca més independentista Rapa Nui. Tot un agermanament Rapa Nui – Catalunya, que ens va nodrir d’informació directe, i ens va fer sentir-nos un més d’ells, i reclamar la legalitat de la llibertat d’aquest poble. Tot un “momentazo”.
També passejant per la zona d’ Hanga Roa, varem voler consultar si es feia submarinisme, ens varen derivar cap a la “Orca”, allà una altra gran experiència... el seu propietari és l’entranyable Henry Garcia, un francès afincat a l’illa fa mes de 30 anys. Fins aquí res d’especial, però la xerrada és va allargar, i el personatge resulta que va ser un dels 8 cooperants que formaven part de l’equip de treball del Calypso d’el capità Jacques Cousteau...Una passada, un tio molt autèntic i amb molta batalla a les seves esquenes (foto).
I per emmarcar, els soparets i les llargues sobretaules parlant de política i moltes altres coses, a la Taverne du Pecheur, un restaurant molt familiar, dirigit per una autèntica Rapa Nui, la Lisa, i un francès, en Gilles, que ja es sent també un rapa Nui més...el que fa el matrimoni!!!. L’última nit ens vam quedar sols xerrant amb la Lisa, i va ser tan genial que del tard que es va fer ens va haver de portar amb el seu jeep a casa!!!...Una dona amb una força interior envejable, transmet una energia pá fliparla!!!. Ens tornarem a veure ja que la seva germana m’espera!!!jajajajaja...ojalá!!!.... Com rèiem parlant d’això!!!...Entranyables moments.
Seguint amb la nostra introducció a la cultura i societat Rapa Nui, una altra cosa que ens va agradar fer és anar a veure la pel·lícula produïda a l’any 1993 pel Kevin Costner, Rapa Nui. Molt recomanable per fer-nos una idea del que va passar en aquella misteriosa illa. Al sortir em vaig sentir un rapanui orejas largas més, i em vaig penjar d’un arbre!!!jajajajaja.....l’arbre tenia tals punxes que la meva mà va quedar retratada!!!...quin mal nanos, però és que en això no canviaré mai...que burrote!!!jajajaa.
I una de les persones amb més autenticitat i seny que vam conèixer va ser la Mª Socorro (foto). Una rapa Nui de 70 anys, però amb una canya a sobre que fa que els hi doni mil voltes a molts. Vam dinar plegats al xiringuito de la seva jove, i va ser tot un altre “momentazo” escoltar les seves paraules. Allà vaig guanyar una tercera avia!!!. El seu penjoll, de hueso de cavallo, que em va regalar el portaré fins que desaparegui per si sol!!!. Una dona única, sempre la portaré en els meus pensaments!!!.
I us preguntareu... i que hem visitat???.....Doncs gairebé tot el que és possible. Però aquest cop ja us ho concretaré quan arribi. Ara vull que feu un exercici... mireu les fotos que he penjat i sense jo explicar-vos res observeu i entreu als misteris d’aquesta illa. Relaxeu-vos, i deixeu que pels ulls us flueixi tot el misticisme d’aquestes gegants figures anomenades Moais, fetes com a culte als seus avantpassats, i que un cop les tens davant...ufffff......quin momentaaaaaaaaaaazo!!!.
Rapa Nuis, el “nou luichi” lluitarà per la vostra causa, si més no, allà on vagi farà conèixer quina és la vostra situació real...
...m’heu fascinat com a societat, heu fet que em sentís més a gust que mai amb mi mateix, m’heu donat companyia, amor, pau, força, energia,....
Per això, i la magnífica illa que teniu, em dec amb el deure de tornar....Si no puc físicament, serà amb la meva ment....Molt dies us tindré a prop, segur!!!....Que el vostre deu creador Make Make us protegeixi i aconseguiu, amb la vostra unió, allò que és vostre i mai hauríeu d’haver perdut....la LLIBERTAT!!!.
...Sempre.... “TE ARA”....” TE ARA”...”TE ARA”...

I ara que?????....doncs ja hem començat l’aventura sud americana. Des de Xile, Valparaiso, us escric aquestes paraules....
Ja us explicaré, però portem 5 dies i això promet molt!!!
Us estimo molt, salut i força per aquest últim més i mig que em queda!!!.....que ja vengooooooo!!!jajajajaja.
Luichi

...Je t’aime Polynésienne française!!!... été enchanté de te connaître!!!...

2009-10-25T15:06:00.001-07:00

Em pensava que després de més de quatre mesos intensos ja em costaria sorprendrem...doncs un cop més tinc que dir que la French Polynesia ha estat paaaaaaaa flipaaaaaarla nen!!!!.
L’arribada es va fer esperar, però va ser com la loteria!!!. Us explico. Un cop ja havíem facturat les motxilles i faltaven minuts per embarcar, ens van comunicar que l’avió no podia fer el trajecte Auckland- Papeete fins l’endemà, degut a un problema mecànic. Fins aquí per la majoria de mortals una mala noticia i el descontrol d’unes vacances de somni, per nosaltres, dos backpackers fent un around the world, va ser tot un notición. Aquella nit varem dormir al Duxton Hotel de quatre estrelles, amb un sopar de qualitat i copiós, pagat per la gentilesa de Quantas. Després de dormir uns quants cops envoltats d’escarabats, allò va ser tot un obsequi!!!jajajajajaja....Visca Quantas!!!.
A l’endemà, la primera destinació va ser Tahití, Papeete. Varem estar dos dies, però no perquè s’ho mereixes, ja que deixa molt que desitjar, sinó per programar els vols i les illes a visitar en els escassos 7 dies que teníem. Varem dormir al Guest House “Te amo”, i per un cop dono la raó al comentari de la Lonely Planet...”it’s a little depressing but cheap...”...resumint un altre antro, antro. El Tour que varem fer per l’illa ens va servir per contrastar el que tothom ens havia dit, Tahití és lo pitjor d’aquell entorn paradisíac, i no val la pena estar-hi gaires dies. Que una Waterfall sigui el clímax de la sortida ho diu tot. Sort dels nostres moments al pub de música en directe, i de molt nivell per cert, fent unes rubias amb el cambrer de Baiona. Tot un desconnecting. Ah!!!, i totes aquestes noies que veiem a les revistes, mitjans de comunicació, etc, que et donen el Welcome to Tahití en “paños menores” i florejades.... ná de ná!!!,.....com et trobo a faltar Sud est asiàtic...jajajajaja.
Els següents dos dies, a la preciosa Mo’orea varem anar a parar, aquí ja vam començar a gaudir de la Polinèsia en la seva màxima expressió. Destacar les magnífiques vistes que teníem des de el nostre dormitori comunitari. No vam tenir els luxes de les parelles de nuvis del Sofitel, i no hi havia finestres... però l’altell d’aquella cabanya tenia una vista de la llacuna, dels cocoters i de les magnífiques aigües transparents envejable. L’illa té el seu màxim esplendor a les platges de la part nord oest, a pocs quilometres de Papetoai, i des del Belvedere es poden divisar de manera excepcional les dues bahies, la Opunohu i la Cook’s, una preciositat. Fer un soparet a l’Aito Restaurant és tot un plaer que no vam deixar escapar, el seu amo, en Jean-Baptiste és tot un personatge, la seva cuina de Còrsega, una delícia.
I les “piscines” naturals, como la vida misma, van arribar quan vam aterrar a la romàntica Bora Bora. Quina passada, però quina passada!!!, allò és l’oceà, i sembla una Pool!!!. Una meravella única en el món. Allà vam estar tres dies en un apartament que ens va deixar la Marie Thérèse i la seva família, coneguts boraborenses dels pares del Marc, i la veritat és que ens van tractar com a reis, i evidentment ja saben que tenen una casa quan vinguin a Barcelona. La sortida per veure la immensitat de la llacuna, de somni. Banyar-se enmig de ratlles i taurons és tot un momentazo (com es veu a la foto del “nou luichi” amb el seu equip snoorkeling i els ulls en trance per la cangueli), i conversar amb les tortuguetes, entranyable. I tot això, gràcies a les seves aigües transparents, cristal·lines, digueu-li com vulgueu, brutal. Això sí, queda clar però, que aquesta illa està feta per un turisme de butxaca adinerada i parelletes acaramel·lades, però gràcies als nostres recursos backpackeros i a alguna ajudeta, hem pogut visitar un altre part del món que s’ha de veure per pebrots!!!.
Els últims dos dies vam voler rematar la feina a la illa més “jungle” de totes, Huahine. Petitona, però espectacular gràcies a la seva vegetació. L’oceà s’endinsa fins a l’interior de l’illa i crea una atmosfera d’aigua cristal·lina amb una tonalitat verd esmeralda, que fa recordar l’autèntica jungla de Rambo. La bahia d’Avea i el pas d’Araara, al sud sud de l’illa, de pel·lícula. Totes les illes que hem visitat tenen lo seu, però no em digueu perquè, aquesta, per mi, té un encant especial. Aquí també vam tenir l’oportunitat de visitar una pearl farm, res a veure amb el monopoli Robert Wan. Tot un art la gestació d’aquestes meravelles de la joieria mundial, les perles.
I amb l’avioneta cap a Papeete un altre cop.... unes rubias d’afternon per acomidar-nos del cambrer de baiona i el seu Pub, l’últim dinner a les rulots del passeig, i passats un minuts de mitjanit, cap a l’illa de Pascua falta gent!!!........
Des de territori Rapa Nui, a la magnifica Easter Island, us escric les que poden ser les meves últimes paraules, ja que segons el nostre conegut escriptor, David Jurado, un crack que vam conèixer al trekking de l’Everest, en aquesta illa es concentren el major número de magnetismes, energies i superpoders mundials, i és tota una experiència espiritual que et pot portar al més enllà...Serà veritat?????.....oigo voces!!!!jajajaja.... Espero no entrar en trance i en pocs dies poder-vos explicar com m’ha anat per aquesta nova illa.
Bé macos, segueixo a tope i amb més força que mai. Això ja s’està acabant i ara més que mai vull seguir gaudint de la felicitat de veure la resta del món que em queda.
Ah, i molt important, un petonarro gegant per la Montse!!!. Ja van dues sessions, i ho està portant amb molta força, sacrifici i lluita. T’estimo molt guapíssima,!!!.

Petons i fins aviat,
Luichi

100% PURE NEW ZEALAND....Amazing!!!...Quina preciositat de país!!!

2009-10-12T00:12:00.000-07:00

...ens hem fet el país gairebé de cabo a rabo!!!, com el capità James Cook!!!jajajaja...i amb temperatures de 4 graus. El Marc, ha tingut que empassar-se més de 3.600km, ja que el meu carnet de conduir es va quedar fa uns mesos gaudint de la ciutat jordana d’Amman, jajajajaja, quin despistazo no explicat....és igual..però el que si que us explicaré, i aquest cop amb més detall, ja que el país s’ho mereix, és el que hem fet en aquestes meravelloses illes....El ecosistema d’un planeta terra concentrat en un país format per dos illes....pá cagarse la burra!!!
Vam aterrar el passat 27 de setembre, i planejant l’escapada vam estar 2 dies a Auckland, per acabar llogant un cotxet Nissan Sunny de la catapún i començar l’aventura per carretera.
La primera àrea d’expedició va ser el nord de l’illa nord, i la primera parada va ser a Paihia, la cuna de la Bay of Islands. Una ciutat que és el port de sortida per visitar la quantitat d’illots que decoren el fons del seu oceà. Aquest luxe però, no està fet per backpackers, per tant, ens vam haver de conformar amb la vista des de la magnífica beach. Una preciositat igualment.
La ruta va continuar fins a un dels punts on m’he emocionat més, el Cape Reinga. És la punta més nord del país, la fi del món!!!, on es pot divisar, des de el seu far, la unió del mar de Tasmània amb l’oceà pacífic. Un fenomen Great, great, great!!!...les onades arriben als 8-10 metres!!!...Al·lucinant!!!. Aquell mateix dia vam fer nit a Ahipara, a la costa nord-oest, on vam poder gaudir d’unes vistes espectaculars a les seves platges surferes. I com no, vam anar a veure els surferos, i la veritat és que hi havia nivell. Lo bo va ser que vam tenir que accedir amb cotxe a la platja, i després d’estar una estoneta mirant aquests skaters marins, vam començar a veure que s’apropava una turmenta, i que alguns cotxes marxàvem...Vam tenir que sortir amb el cotxe a tota pastilla per la sorra!!!...jajajaja....la marea va pujar en dècimes de segon i per poc que no ens convertim en el nautilus, boníssim!!!.
A l’endemà ja baixant, vam fer parada i fonda de descans a Waipu. Un poblet ramader de la zona central, amb la Lang Beach a 5 minutets. Fantàstic el contrast de veure una Vaca i al costat la platja...únic. Ens va permetre descansar una micona i connectar-nos amb el món internauta que feia dies que no fèiem.
Avançant cap al sud, a Rotorua vam fer parada per dos dies, amb l’objectiu de visitar un fenomen natural únic...la zona volcànica de Wai o Tapu. Només dir-vos que aquí es veu “How the world began”...allò fa chup chup...i tu caminant al voltant...i si un dels craters s’emprenya!!!...encara estic en estat de xoc....com li dic al Marc quan estem de conya: pá fliparla nen!!!.
El temps ens escanyava, i després de Rotorua vam decidir fer tirada llarga fins a Wellington, més de 500 km amb una nevada inesperada que ens va deixar atònits. Ens preguntàvem, allò de la dreta és el mar, no???...estem a primavera, oi???...llavors això deu ser cocaïna enlloc de neu,no???jajajaja. Quina nevada, i quanta precaució vam haver de tenir amb el nostre super vólido. Pel camí vam parar a fer nit a un Youth Hostel( que semblava la pel·lícula “alguien voló sobre el nido del cuco”) a Paraparaumu, on va haver momentazo “nice One”jajajajaja.....ja us ho explicaré. I tot això per arribar a l’endemà a la capital, fer un Hot chocolate, i embarcar en un Vessel per creuar a l’illa sud. El trajecte de més de 3 hores tota una meravella, sinó tenim en compte el mareig que produeix, per un apassionat del mar com jo, el paisatge verd, el pas pels fiords, el temporal, les onades,...Una distracció d’alt voltatge per acabar arribant a la petita localitat de Picton, al nord de l’illa sud.
*Moment per la historia: com veureu a la foto que he penjat del Marc, vaig aconseguir que a la cafeteria del vaixell el sibarita de les gastronomies mundials es fotés un Fish&chips oliós i rebossat!!!...Em va costar 7€, però el que vaig arribar a riure no té preu...pot ser allà va néixer el “nou Kitos fast food”???jajajaja
Ja a l’illa sud, el nostre objectiu va ser clar, ens quedava poc temps, 6 dies escassos, i les foques i balenes tenien que ser vistes. Doncs cap a Kaikoura ens vam dirigir. Un altre poblet meravella de la humanitat. Aquí es concentra un fenomen acollonant: muntanyes nevades que van a parar a una badia oceànica espectacular!!!. I un petit luxe ens vam atorgar quan vam anar al Donegal House, un pub irlandès de nivell, i vam sopar uns musclos de colló de mico i tot un senyor entrecot, acompanyat per unes quantes rubias!!!...crec que després de 4 mesos ens ho mereixíem!!!jajajaja.
A l’endemà però, la primera important decepció del viatge. Ens vam presentar a les 7 del matí a la zona on tenia que sortir el vaixell que ens havia de portar a veure aquest gran mamífer anomenat balena, doncs la sortida es va cancel·lar pel temporal marí. Una gran putadeixon!!!, ja que no sé si tornaré mai a tenir una oportunitat com aquesta. Que hi farem. Sort, sort, sort, que foques he vist moltes i de molt a prop, i ha sigut també una experiència amazing!!!.
Anar més cap al sud ja no ens donava temps i vam decidir fer l’àrea de Nelson, la Golden Bay, i l’Abel Tasman National Park. De camí a Nelson, vam fer una mini ruta de cata de vins per les immenses Vinateries que aquesta gent tenen a Blengheim. Les catas son gratuïtes i vam poder gaudir com mai d’un bon Chardonnay, Riesling, Sauvignon blanc, Pinot Noir, Sauvignon gris,....una passada!!!.
Nelson és un poblet molt ben parit, acollidor, i per fi amb una Catedral!!!, i amb un Youth Hostel amb molt d’encant, llàstima del seu propietari que es va passar de simpaticot i listillo, i nosaltres ja no tenim 20 anyets.
Per tal de visitar la Golden Bay i l’Abel Tasman National Park, vam establir-nos per dos dies a la ciutat de Motueka, però, un cop més el temporal de pluja no ens va deixar agafar el vaixell que et fa una ruta per la zona, i vam tenir que conformar-nos amb la travessa que es pot fer amb cotxe. Igualment una zona fantàstica que barreja magnitud, naturalesa, i una costa de ziga-zagas amb uns recons marins preciosos.

Després d’això ja vam ficar la directa cap amunt, ja que ens quedaven 2 dies per arribar a Auckland . De camí vam fer nit un altre cop al Hostel per mi més entranyable, el de Paraparaumu, el seu propietari una persona peculiar però entranyable.!!!. Al dia següent també vam tornar a fer nit a Rotorua, ens quedava veure en acció el Geyser més gran del país, el Pohutu, i ho vam aconseguir. Veure rotar aquell sortidor d’aigua bullint a més de 30 metres és tot un espectacle.
I des de Auckland us escric aquestes últimes línees abans d’agafar demà el vol que ens ha de portar a la Polinèsia Francesa, Papetee. El paradís ens espera, i un cop més ens presentarem sense cap pla concret. El que passa és que allà no crec que hi hagin gaires youth hostels...ja em veig dormint a la beach...pues si se tiene que hacer se hace!!!jajajaja.
Deixeu-me acomiadar amb un FELICITAAAAATS enorme pels meus estimats Carcolé i Lagartiji. Abans d’ahir em van comunicar que seran pares a través del Skype, i va ser un momentazo!!!...molt emocionant. Us estimo moltíssim!!!.

Petons a tots i fins la propera,
Luichi

...Australia, poc temps per poder-te descobrir...

2009-09-25T23:29:00.000-07:00

A qualsevol que li digui que he visitat Australia, el sisè país més gran del món, en només 12 dies, em dirà que probablement m’he perdut moltes coses, i segur que és així, però en aquesta volta teníem altres prioritats, i aquest país és per estar-hi mesos i amb un altre tipus d’objectius.
L’arribada a Sydney, on hi hem passat 6 dies, ens va sobtar força, ja que ens esperàvem una ciutat moderna i espectacular, tal i com ens la mostren els mitjans de comunicació sovint, i resulta ser bastant al contrari. A excepció de la zona de Darling Harbour, que està força modernitzada, i de l’ambientillo que es respira al centre, la ciutat té quatre gratacels foscos i mal distribuïts, i la badia, que podria ser una preciositat per la seva disposició, ha patit una massificació de cases i edificis poc estilitzats, que la fa força “hortera”. Em sap greu ser tan sincer, però de dia és una ciutat molt mediocre, i de nit, tot il·luminada, impressiona i és converteix en fantasia, però aquest maquillatge nocturn de llums i colors el poden fer moltes ciutats...això és fer trampes aussies. Caldria que els governants recapacitessin i li fessin una cara nova a la que podria ser una ciutat marina encantadora!!!. Està caient en la decadència i això a la llarga els hi passarà factura. Dir-vos només com exemple, que el seu símbol de la ciutat, l’Opera House, es va construir al 73, i de dia es veu deixat, per no dir altres coses. Una autèntica llàstima, ja que el disseny encara és innovador...
Pel que fa a la seva gent, hi ha una barreja digne de veure, en un carrer cèntric com pot ser Pitt St, pots trobar-te en un semàfor a un britànic, un indi, un xinès, un japonès, un italià, un argentí, ....menys un aborigen qualsevol!!!....Hi ha una barreja tan gran de nacionalitats que descol·loca, i segons on estiguis et fas la pregunta de quin país estàs visitant. Però son gent molt divertida i que viuen també força happy i sense complicar-se gaire l’existència.
Una experiència divertida que hem viscut, és la de veure un partit de rugby en un Pub ple d’australians. Era un Broncos- Dragons. Jo em vaig posicionar a favor dels Broncos, i cridava com ells, que bó!!!...El Marc em deia: - com s’aixequi aquella mole de l’altre equip, només de bufar ens fot fora del local!!!jajajajajaja..... Quin fart de riure, i quina passió per aquest esport...i que bona és la Carlton bier!!!
I com a experiència única, top pel “nou luichi, i un cop més inimaginable fa uns mesos, el haver tingut el privilegi de participar en la Run Bridge de Sydney, una cursa de més de 9km que travessa pel pont de la badia, passa pels jardins botànics, i acaba a la Opera House. Espectacular!!!. La meva primera cursa en serio, i vaig fer marca personal, 50 minuts!!!. L’arribada a meta, amb milers de persones aplaudint, i al costat del maratonià Kitos, va estar un cop més una vivència inoblidable. Estimats runners i supporters de runners de la secta: Uri, Roser, Xavi, Laia, Kike, i Txellis, us vaig sentir més a prop meu que mai!!!.
També l’excursió a les Blue Mountains, als voltants de Sydney, quedarà en el meu record per dues raons. La primera perquè vam tenir l’oportunitat de veure els famosos Cangurs!!!, tenir-los davant es tota una vivència, i veure la seva forma peculiar de desplaçar-se una passada. I la segona perquè vam conèixer i vam passar una estoneta agradable amb el periodista Arcadi Alibés i la seva parella. Molt macos, i des d’aquí ja que ens van demanar les adreces del blog, els hi envio una forta abraçada i segur que si ens tornem a trobar serà en una marató d’algun país, no?!!!jajajajaja. La resta de l’excursió,pufff.
Després vam posar rumb cap a la zona central, a Uluru. Durant 3 dies hem pogut veure la famosa Ayers Rock i les The Olgas. La veritat és que presenciar la sunset de la roca és tota una experiència. El contrast de colors que s’origina amb l’impacte del sol, és una meravella de la naturalesa digne de presenciar una bona estona.
I hem acabat els últims dos dies a Alice Springs, per poder veure una mica dels aborígens d’Austràlia, o millor dit dels autèntics Australians!!!. Son una de les races més antigues del planeta terra, i els tenen en unes condicions lamentables. Com si fossin una reserva perillosa a extingir. M’abstindré de fer comentaris, però cadascú té un passat, i aquest passat és històric. Voler ocultar-ho és llastimós, i diu molt de quin tipus de colonitzadors ho han dut a terme. Un altre país i una altra injustícia viscuda, on hem arribat i a on anirem a parar en aquest món que només es mou per façanes, interessos i egoismes!!!.
Bé, si torno algun dia a aquest país, tot i que no m’ha acabat de convèncer, serà per anar a Darwin, a visitar a la meva amiga Zumel, que m’ha quedat pendent per un tema temps i m’hagués fet il·lusió, i segur que amb ella hagués intensificat més aquest país. Un altre cop serà si es pot.
I ara que toca!!!..Doncs demà volarem d’Alice Springs cap a Brisbane, per aterrar el mateix dia a Auckland, Nova Zelanda.
Allà el més probable és que lloguem una caravana per recórrer durant 17 dies i de nord a sud la fantàstica illa.
Estimades foques i balenes que vengooooooo!!!!jajajajaa...

Us segueixo estimant molt amics, i encara que a la majoria no us agradi, avui em ve molt de gust cridar ben fort....Visca l’Espanyol!!!, que tenim un camp que segons el De Simón pare, és la repeeeeeera!!!...La Força d’un sentiment around the world!!!
Luichi

Japó... i concretament Tokyo...“simple the best”….per:

2009-09-14T02:17:00.000-07:00

…per tenir una ciutat neta, neta, neta...i no es veu ni una paperera, impressionant...
...per tenir un tràfic organitzat, amb poca contaminació i amb poc soroll...
...per tenir un sentit de la puntualitat exagerat, però que m’encanta...
…per tenir una ciutat enmig de parcs naturals, on es pot gaudir de la naturalesa i de l’esport...
...per donar-me l’oportunitat de batre el meu rècord de running al Imperial Palace Park (dues voltes), 10 km en 1h exacte. Córrer a Tokio no té preu!!!
...per tenir uns gratacels construïts amb cara i ulls...
...per aconseguir que tothom pugui veure la tele al carrer amb pantalles gegants,jajajaja...
...per tenir unes avingudes que fan goig pel seu fashionisme, snobisme, i també frikisme!!!...
...per tenir uns taxis originals i que rellueixen...
...per tenir un transport públic molt eficient i d’amplitud, i per tant fa que la gent l’utilitzi...
...per tenir una gent happy, transparent, servicial, amable, i entregada als demés i al seu país, una gent encantadora de veritat!!!
...per tenir una gent que sap el que és “tiempo eficiente trabajado”...
...per tenir una gent que crea i sap gaudir del temps lliure...i sobretot entre setmana...
...per tenir una gent que s’adorm al metro en dècimes de segon i sense complexes,jajajaja...que bó és presenciar-ho...
...per tenir unes noies joves que van de “lolita” i aquí no passa res...i a sobre tenen un barri i un centre comercial només per elles...Al·lucinant!!!
...per tenir una gent que cuida el que es seu i el que es comú...
...per tenir una gent que son capaços d’anar caminant pel carrer jugant amb la nintendo, parlant pel mòbil, i retocant-se el maquillatge.
...per tenir una gent que fan que els personatges de Manga, els son Gokus, les Candy Candy, i les Hello Kitty siguin reals, i els puguis veure passejant pel carrer...
...per tenir una gent que és capaç de prohibir fumar al carrer, i a sobre es compleix la normativa...
...per tenir autèntics cracks-xalats dels vídeo games públics...
...per tenir un sushis i uns makis que son un vici, i si a sobre t’ho menges al Mercat del peix a les 7 del matí, ja ni te cuento...
...iiiiiiiii.......el millor......per tenir un tresor de dones que et tallen la respiració, unes autèntiques preciositats!!!...Visca les Nipones!!!!...després de les Catalanes, evidentment!!!jajajaja
...i... per moltes més coses que si no es veuen no es poden explicar...
El “nou Luichi”, que físicament encara no coneixeu, ja comença a tenir els ulls una mica rasgats....Un cop més visca Asia i visca Japó!!!

I a part de Tokio, que hi hem estat uns 8 dies, i com heu pogut llegir m’ha fascinat (llàstima que de backpacker és pateix molt pel tema econòmic), hem pogut gaudir també d’altres ciutats: Kyoto, Nara, i Hiroshima. A kyoto hem estat 6 dies visitant els diferents temples i santuaris, no ens ha donat temps ni de veure ni un terç, però és el que hi ha. L’estil Zen és digne de veure. També una de les nits va ser per passar als anals de la història, sopant en un restaurant, de sobte una parella de Japonesos volien conversar amb nosaltres, i ens van acabar convidant a sopar,a sake i a tota una ampolla de whisky Macallan, inimaginable a occident, la nit va ser llarga amb una sessió DJ nipona acollonant!!!...I com no, visitar el museu internacional del Manga de kyoto és un altre món. Jo em pixava, tots i totes vestits dels seus personatges Manga i passejant com si res...brutal un cop més. A la ciutat de Nara varem passar un altre dia, destacant el temple del Big Buda, i la quantitat de cérvols que et trobes pel carrer. I per últim vam anar a Hiroshima, i vam poder veure que la ciutat es va posar les piles després de la tragèdia de la bomba atòmica del 45, i han creat una ciutat moderna i molt acollidora. Això sí, quan estàs davant l’edifici que encara es manté d’en peus, se’t remou quelcom per dins, i et fa reflexionar sobre les més de 200.000 persones mortes per la maleïda bomba atòmica, i la destrucció de tota una ciutat. Quina vergonya que després d’aquell assassinat massiu, encara es permeti que hi hagin països que facin assajos amb aquest tipus d’artefactes.
Doncs això és tot...GOODBYE ASIA!!!...Després de passar 3 mesos en aquest continent, només puc rendir-me als teus peus, i dir-te que ho tens tot per enamorar a qualsevol viatger. Tornaré a per tu segur, no ho dubtis....
Ah!!!...i quan estigueu llegint això ja estarem a Sidney, Australia......a Surfeaaaaaaar!!!!,i a donar de menjar als cangurs...jajajajajaja!!!, encara que només seran 12 dies i donarà per poquet...

Us estimo,
Luichi

...des de el país del sol naixent...El nou Luichi us explica com es sent després d’arribar gairebé a la meitat del viatge...

2009-09-09T03:36:00.000-07:00

Em ve molt de gust explicar-vos, a tots aquells que heu tingut la santa paciència de seguir-me, com em sento després d’haver assolit l’equador del viatge. Ja van 3 mesos, i el que queda si deu vol!!!jajajaja
...doooooncs.....FELIÇ i més content que un gínjol!!!jajajajajajaja
Hi ha gent que no donava un duro per mi, ni una pesseta, i feien apostes sobre el dia que tornaria, i fins i tot va guanyar el que a Orient Mig ja m’entornava. Doncs dir-los que era normal, no em coneixien prou, i no els hi guardo cap rancor, al contrari, però els convido a reflexionar sobre les seves vides i que es facin la pregunta de si son feliços i es senten realitzats. Desitjo de tot cor que la resposta sigui afirmativa, en el meu cas dir-los que aquest viatge m’està fent sentir feliç i em sento més realitzat que mai. Sempre podré dir que almenys durant uns mesos de la meva existència em vaig donar el luxe d’entrar en el món dels afortunats de la felicitat, i vaig tenir els pebrots, perquè s’han de tenir, de prendre la millor decisió personal, i sense cap interferència, de la meva vida.
I a part del que ja us vaig escrivint de cada país al blog, m’agradaria dir-vos quins son els “altres” moments que em fan feliç i m’han fet emocionar moltíssim al llarg d’aquests 3 primers mesos.
..Allà va...
Moltes tardes-nit les passo amb el meu ordenadorcillo a Internet, i son inoblidables....El que primer faig és connectar Flash Fm en directe. El que fa la tecnologia. A l’altre part del món i escoltant l’emissora que més m’agrada. Amb els cascos i sentint aquesta meravellosa emissora energètica, em començo a emocionar quan llegeixo els e-mails i escrits que em feu tots els que em seguiu. Totes aquestes mostres d’estimació i suport incondicional, de família i amics, son brutals, i no us podeu ni imaginar el que m’han ajudat. No us ho podré agrair mai, de debò...És tot un momentazo. Alguns em feu plorar i tot, malparits!!!jajajajaja. Visca el blog i el Hotmail, dues eines de comunicació que en cada cas els hi poso cara i ulls i us sento molt a prop meu, i em feu sentir immensament feliç!!!
Mentrestant, algun dia, em sona l’Skype....generalment son els meus magnífics pares. Quan accepto la trucada i connectem les webcams, el cor em va a mil, i quan tinc al matrimoni De Simón en pantalla ampliada,és una de les vivències més meravelloses del món. Tenen una cara de felicitat...Tot pel seu fill. Segur que pateixen, però en aquell moment tot és joia i alegria. Sou molt grans pares, quins supporters!!!. Aquests moments ens faran més forts, no ho dubteu!!!. Amb la resta d’amics, quan ens hem connectat-xatejat, també ha estat una experiència nova i genial. La distància remou moltes coses i en el meu cas sempre son bons records amb vosaltres. Emociona moltíssim, de veritat.
Altres dies també truco al “inhumano” del meu germà Jordi, i el moment és entranyable. Sempre quan despenja i sap que soc jo, el crit d’alegria arriba a qualsevol part del mon. I en Ferran, el gran, sempre treballant, fins i tot m’ha enviat un e-mail....històric!!!. Els dos teniu pensaments diferents sobre aquesta aventura que he fet, però esteu demostrant ser collonuts!!!. Els escrits dels meus tiets i de la meva cunyada per emmarcar!!!
Altres moments entranyables son les estones de carretera i de tren, que han estat moltes. Vas veient el paisatge i és tan relaxant, a partir de les 4-5 hores ja no tant jajajajaja, que et sents un autèntic privilegiat i una persona lliure.
I,com no, un altre moment de joia son les "baralles" físiques amb el meu brother Kitos!!!jajajajaja....Cada matí fem un Cabeza contra cabeza.....com els búfals!!!...i ens traspassem i carreguem d’energia pel dia que ens espera...És també un momentazo, i després de 3 mesos aguantant-nos és per emocionar que encara cap dels dos hagi derrotat a l’altre!!!jajajajaja. Sempre acabem en taules....Estem “inhumanos”tete!!!.
Per tot això, i moltes altres coses que em reservo per la tornada, val la pena continuar amb aquest viatge i seguir experimentat el que és la felicitat i la realització d’un mateix.
Us estimo molt a tots...
Luichi

Cambodja, Siem Reap, Angkor!!!...Quanta història, quina flipada de temples!!!

2009-08-30T21:17:00.000-07:00

...la sortida de Laos i el primer dia a Cambodja va ser per emmarcar. A la frontera ens van cobrar, per la “face”, la visa de rigor i uns dolarillos de mes, i l’autocar que ens va dur a Kompong cham desastrós. Les motxilles van tornar a néixer. Però el pitjor tenia que arribar, vam fer nit a una de les Guest House més putrefactes que deu haver al món. Aquest cop si que es va tocar sostre, era tard i no teníem alternativa. Una experiència molt desagradable, de veritat, tot i que el Marc diu que vaig roncar com un gorrinet!!!jajajajaja.
A l’endemà, a Siem Reap varem arribar, per establir-nos per període de 5 dies i poder visitar els temples d’Angkor. Ha estat una experiència més per emmarcar. Poder endinsar-te en aquestes construccions, et fa viatjar en el temps, i ho veus tot amb una fantasia indescriptible!!!. Com diu el Marc, no s’entén que aquesta ciutat de temples no sigui catalogada com una de les set meravelles del mon....Interessos politics, segur!!!
Pels que hi heu estat, i per crear una mica de debat, el meu podi ha estat: 1r Bayon 2n Angkor Wat 3r Banteay Srei (temple de les dones). Bayon s’ha endut el millor reconeixement per davant del famós Angkor Wat, per ser “same same, but different”. Les cares tenen vida, parlen, et miren,...al·lucinant.
M’agradaria també fer referència a l’altra cara de Cambodja, els “temples” de les Landmines( mines anti persona). De ben segur que molts de vosaltres, jo no ho sabia, no sou coneixedors de que a Cambodja encara resten entre 3 i 6 milions de mines espargides pel seu territori esperant mutilar a un cambodjà més. Que la resta del món faci els ulls closos i no hi posi més recursos és una vergonya, com també és una vergonya que tothom s’enrecordi del genocidi als jueus, i que s’ignori que cap al 1975, molt més recent, a Cambodja el dictador Pol Pot es va carregar a 6 milions de ciutadans, gairebé tota Catalunya.
Que manipulada que està la informació en aquest món que anomenem lliure, i quina llàstima que es tinguin que descobrir moltes coses només viatjant....que hi farem!!!.
Avui volem un altre cop cap a Bangkok, s’ha de fer un bon comiat d’aquest país tailandès!!!jajajajaja, per demà tornar a volar cap a Tokio, Japó.
Pel Japó i estarem 15 dies exactes. Ja us explicaré.....
...ah!!!, i pel que fa a les tres fotos d’aquest escrit, segur que molts voldríeu veure fotos dels temples, doncs aneu al google-Temples d’Angkor-Imagenes, i teniu totes les que vulgueu, jajajaja. En el meu blog, el monument és el “nou luichi”, que carai!!!jajajajajaja
Petons,
Luichi

LAOS ÚLTIMA PART: LAOOOOOS, QUE DIFÍCIL ÉS DIR-TE ADÉU!!!... Tot un país selvàtic...però Cambodja m’espera!!!

2009-08-27T04:08:00.000-07:00

Continuant per Laos, a la capital Ventiane varem passar 2 dies més, i a part del tour d’un matí; on varem veure coses interessants com un altre Buda estirat, una de les pagodes més impressionants, i el pont de l’amistat; no hi ha gaire cosa més. Això sí, un cop més, te la preciositat del Mekong sense explotar. Inversors, veniu a fer calers i comenceu a posar “Restaurants amb encant” a la vora del riu!!!. Ah!!!, i quan us trobeu amb el Marc al Desembre, pregunteu-li que vol dir quan a Ventiane et diuen Follow, Follow, jajajajajaja.
De Ventiane varem agafar la directa cap al sur, Pakse. Una altra experiència divertidilla, deu hores amb un autocar nocturn amb una suite del copón!!!. D’aquí al final ja no sé que més em pot tocar viure!!!.
Pakse, es una ciutat que no té res de res, però serveix com a ciutat dormitori, per poder visitar els seus voltants. Destacar l’altiplanicie de Bolaven, un paisatge ple de bosc, cascades, i plantacions de Café, on vam tenir l’oportunitat de visitar diferents grups ètnics, i també l’excursioneta a Wat Phu Champasak, un dels jaciments arqueològics més impressionants de Laos, on per arribar-hi s’ha de creuar el riu mekong, amb cotxe inclòs. Tota una aventura apujar-se a lo que li diuen transbordador!!!.
I per últim, però amb diferència lo més espectacular, hem passat 5 dies a Si Phan Don , a les Quatre mil illes, concretament a Don Khon i Don Det. Dues illes que m’han deixat apassionat. Entrellaçades per un pont ferroviari en desús,ens hem pogut moure amb una bicicleta “Happy flowers”. És perfecte per perdre`t per aquestes dues preciositats. Hem pogut gaudir del tot poderós riu Mekong en la seva màxima expressió, d’una immensitat de palmeres i cocoters, de la companyia de la família “same-same”, de la magnifica visió des d’un bot dels dofins Irrawaddy, i d’ un bungalow amb terrasseta i vistes al riu que ni us explico...i per uns 5 eurillos la nit!!!....ah!!!, i he dormit acompanyat....acompanyat per escarabats i sorolls mil!!!jajajajaja. Tot i així, una meravella del món!!!.
Doncs aquí s’acaba Laos, i avui m’agradaria enviar una forta abraçada al nostre estimat Tomàs. Fa dos dies que ens vam acomiadar d’ell, i la veritat és que va ser força emotiu. Amb ell hem compartit aquest més de vacances d’agost, i hem fet “migues”, boss!!!jajajajajaja. Ens veiem l’any que ve al transsiberià!!!. Un plaer haver conviscut amb tu les diferents experiències i aventuretes!!!
I també una fortíssima abraçada amb petó gegant inclòs per la Montse, la mare del Marc. Està passant per un moment de salut delicat, però el primer “round” l’ha superat amb nota, i això és molt bona noticia. Endavant i molta força per ella i pels seus estimats!!!. De moment, jo l’únic que puc fer és recolzar i animar en el dia a dia al seu fill, que en la distància està patint lo seu.
I ara dir-vos que ja estem a Siem Reap, Cambodja. Els temples d’Angkor m’esperen...ja us explicaré.
Petons,

Luichi

De moment…Laos és……LAOS TIA!!!

2009-08-17T04:43:00.000-07:00

Em perdonareu per l’expressió, però és que té molt de significat i va sorgir en un dinar a la vora del riu Mekong, entre beerlao i beerlao!!!jajajaja.
Abans d’entrar en com m’està anant per Laos, voldria fer un afegit a l’anterior escrit del viatge. Allà em vaig quedar en que arribàvem a Chiang Rai. Doncs sí, varem passar uns 3 dies, ja que aquesta city té molta vida, i allà varem tenir l’oportunitat de visitar un poblat de dones girafa, el Golden triangle( una estafilla), i el museu de l’opi, vaya subidón!!!jajajaja. I destacable, destacable, el “momentazo Chiang Rai Torrente in the night”...quin festival de nit!!!jajajajaja.
Després ja vam abandonar Tailàndia per Chiang Khong , i vam creuar pel pas fronterís de Huay Xai, per endinsar-nos al magnífic país de Laos. Uns 4 dies vam estar a Luang Namtha, on varem poder fer un trekking pel forest, una mica light i fangós, i altres dies vam agafar un motiko i vam anar pels diferents poblats...quins paisatges, quan de verd, i quina quantitat d’arrosals. Genial i més recomanable que agafar quelcom per agencia.
Un d’aquests dies en moto, vam anar a un restaurant sobre un estanc d’aigua,on en acabar el magnífic fish que ens van preparar, hi havia Karaoke...ja no us explico més, la que vam liar, entre lao lao i lao lao (whisky laosià), va ser molt gran. Tinc la gravació!!!
I després cap a la afrancesada i fashion ciutat de Luang Prabang ens vam dirigir. El trajecte per arribar va ser tot una odissea de 9 hores , amb pana inclosa, però aquesta ciutat és de parada obligatòria. És encantadora i molt acollidora, quines posades més elegants i d’estil colonial, quin ambientàs al carrer principal, i que gran és anar a jugar a Bolos a les 2 de la matinada!!!jajajajajaja...Otro momentazo in the night. A Luang prabang m’hi podeu trobar si un dia desapareixo!!!
I ara per la capital, Ventiane, ens belluguem....
Bé, desitjo que tots també estigueu gaudint de les holidays... i fins la propera!!!.
Petons,
Luichi

Des de Laos crido ben fort: …Dani et recordaré per sempre!!!

2009-08-09T05:08:00.000-07:00

Ahir cap a quarts de dues de la matinada, vaig rebre un sms del meu estimat Emili, “tete, Jarque ha mort d’un atac de cor!!!. Com a perico d’arrel, i encara que no ho fos, la noticia em va deixar glaçat. Que injusta és la vida, i que poc la sabem gaudir i valorar m’entres la tenim. Tot i que el cas del Dani era un exemple a seguir. Jove i veterà a la vegada, discret i sincer, i com no una persona que es va dedicar amb felicitat, professionalitat, humilitat, treball dur, i lideratge, a defensar els colors d’un club que per ell ho va ser tot.
Dani, el destí no t’ha deixat lluir la senyera al teu braç, i demostrar perquè havies arribat a ser el capità de l’equip, però els que t’hem vist des de els inicis, ho sabem perfectament: un magnífic central, i un exemple del nostre eslògan, la força d’un sentiment!!!.
Avui és un dia molt trist, però et tindré sempre en el record!!!. Has estat molt gran allà abaix a la defensa, i encara haguessis estat millor!!!. I de tot cor desitjo, que aquest nadó que ha de venir, que de ben segur portarà sang blanc i blava, pugui d’aquí uns quants anys homenatjar-te amb la nostra samarreta, i que al nou estadi es torni a sentir: Jaaarque...Jaaarque!!!..
...Dani Jarque, la força d’un sentiment...Sempre en el record d’un perico...

Lluís

Nepal maniàtic for ever…i ara toca el sud est asiàtic!!!

2009-08-04T04:20:00.000-07:00

Ja he deixat enrere 21 dies al Nepal, un país que m’ha fascinat i on he pogut experimentar sensacions i vivències úniques en el devenir de qualsevol ser humà...o extraterrestre!!!. A part de la mega aventura per l’Everest, que ja es va ben merèixer l’escrit anterior, destacar Kathmandu city. El seu ambient muntanyenc, la seva constant activitat, i el bon rotllo que es respira, fan que es converteixi en una ciutat molt agradable per estar-hi, i profunditzar en ella.
Pokhara, té un altra vessant, gaudir de la tranquil·litat i relax, que només el seu propi paisatge ja t’ofereix, i com no, poder experimentar que son els famosos monsons!!!. Nosaltres vam estar 4 dies suportant aquestes típiques pluges, però l’encant del seu llac, la varietat de vegetació, i en ocasions les vistes privilegiades a l’Anapurna, no et deixen més que sentir-te feliç i gaudir del moment i de la ciutat. Per conèixer més la seva cultura i tradicions, val la pena fer una mica “el granujilla de noche”, jajajaja.
Patan i Bhaktapur, son dos ciutats de la vall de Kathmandu, que bé es mereixen més temps del que els hi vam dedicar. Tenen unes edificacions típiques nepaleses molt interessants, amb unes places Durbar per al·lucinar. Es respira molta tradició i cultura de país.
I dir-vos que......Hi tornaré!!!...Nepal m’ha captivat!!!...
I des de el passat 31 de Juliol ja estic per Tailàndia, concretament hem passat 3 dies a Bangkok, gaudint dels magnífics massatges i de l’ambientàs que produeix per si sola aquesta gran metròpolis...uff!!!jajajajaja...s’ha de viure!!!. Sort que per anar al Japó tornarem a passar per Bangkok, jajajajaja.
Ja hem pujat cap al nord de Tailàndia i hem passat dos dies a Chiang Mai, flipant amb els mercats que munten aquesta gent!!!....Visca les imitacions!!!
I en aquests moments ens trobem a Chiang Rai, en principi passarem uns tres dies visitant els seus voltants, i ja agafarem la directa per passar-nos la resta de l’Agost com autèntics supervivents...farem LAOS sencer, i si dona temps part de Cambodja!!!.
Us seguiré informant amics, tot i que a Laos és una incògnita lo de Internet, ja que és un país molt rural i la nostra missió també serà visitar els llocs més insospitats. Tot i així per poc que pugui donaré senyals de foc!!!.
...ah!!!...que m’oblidava...Gràcies al Youtube, he pogut veure i emocionar-me amb la gran inauguració del nostre camp!!!....VISCA L’ESPANYOL!!!...Avui Chiang Rai és perica!!!
Us estimo,
Luichi

EL LUICHI HO HA ACONSEGUIT,!!! KALA PATTAR & EVEREST BASE CAMP.…TOP OF THE WORLD!!!

2009-07-23T05:52:00.000-07:00

Ja soc a kathmandú un altre cop!!!, jajajajaja, i amb la feina feta i ben feta!!!...I ja puc dir-me a mi mateix, que soc lo “puto crack del Trekking”jajajajajaja.
Ho he aconseguit...Ho hem aconseguit!!!...oeoeoeoeoe…Hem coronat el cim que et permet veure, de la millor perspectiva possible l’Everest, Kala Patthar(5.545 metres), a part d’anar a fer una passejadeta pel Camp Base(5.350m).
Que orgullós estic de mi mateix i de l’ajuda del meu germà Kitos. No et podré agrair mai el que m’engatessis a fer aquesta aventura...Gràcies, nano!!!. En el meu disc dur ja quedarà per sempre aquesta aventura única de 12 dies inoblidables.Com si de les preposicions es tractés, a recitar s’ha dit: ...Lukla-Phakding-Namche Bazaar-Pangboche-Periche-Lobuje-Gorak Shep-Kala Pattar-Everest Base Camp-Pangboche-Namche Bazaar-Phakding-Lukla-Kathmandu...
Sense cap mena de dubte, i pel moment, ha sigut l’experiència més impressionant i impactant de la meva vida. Per la gran satisfacció final, pel brutal patiment per aconseguir dia a dia arribar a l’objectiu marcat, per la diversitat de gent que ens hem anat trobant, i com no, per viure de molt a prop la realitat dels Nepalesos, que no mereixen ni de bon tros la situació que pateixen!!!...Quina gent més encantadora, sincera, transparent, pencaire, amigable,....
L’alegria i l’emoció també sorgeix perquè, sent el meu primer trekking seriós que faig, ho he aconseguit en el temps previst, 12 dies, i sense portadors, és a dir, carregant jo mateix la no menyspreable xifra de 13 kilets. Això és important remarcar-ho, perquè la majoria de trekkers que ens hem anat trobant, anaven amb portadors, quina poca gracia!!!. La gent al·lucinava amb mi quan explicava que jo d’experiència a les muntanyes ná de ná, com a molt les recordava per les costellades!!!jajajaja.
Entrant al grà, quina ha estat la realitat?...Doncs que s’ha aconseguit, però en el meu cas, la falta d’experiència ha fet que patís etapes molt dures, on m’he hagut d’enfrontar a mi mateix i a la muntanya, mils de cops. De vegades, més de 6 hores sense forces, amb poc aire que respirar i amb els postres de la pluja. També la falta d’oxigen a partir dels 3.500 metres, és una situació per viure-la , i difícil de gestionar. Et deixa Ko.
Doncs sí, he patit, però cada dia quan arribava a destí, fotia un crit al cel que fins i tot les muntanyes s’acollonien!!!jajajaja...i això em donava una força i satisfacció indescriptible. I el que és més important, em venia al record de tota aquella gent que ha confiat en mi i m’ha anat donant el seu suport. Quan vaig arribar al cim de Kala Pattar, em vaig emocionar tant, que em vaig fotre a plorar com un nadó, recordant-me, como es normal, del brother muntanyenc el inhumano Jordiet, de la family i els mals moments que han passat amb l’operació del grandullón, i de tots vosaltres seguidors meus. Quina estampa!!!. Però gent... és que sents que toques el cel, i tenir al davant teu el tot poderós Everest, et deixa sense paraules, sense respiració,...i t’afloren mils d’emocions, sentiments, records,...Únic i inoblidable.
Cas a part és el famós “mal d’alçada”. El Marc i jo el varem patir en dies successius, tot i haver pres les mesures preventives pertinents. De veritat, que és una experiència molt desagradable. Jo vaig estar tota una tarda amb un dolor de cap insuportable, mareig, sense poder dormir,...Et sents com en una borrachera permanent. L’ensurt és considerable, però en el nostre cas es va quedar en una interessant anècdota.
Acabant, també m’agradaria dir-vos, i no és conya, que amb l’anglès fliparieu. He tingut unes mini conversacions amb canadencs, holandesos, Coreans,etc...que m’han deixat fins i tot a mi sorprès. Estic molt entusiasmat, i part d’aquest èxit és gràcies a les classes particulars que m’ha anat fent el teacher Marc, quin fart de riure!!!
Per últim dir-vos que he guanyat un nou amic, un amic que romandrà a la distancia, però que serà un amic per sempre: Hom Rana, el Guide Sherpa, que amb la seva saviesa a les muntanyes, ha posat també el seu granet de sorra per aconseguir aquest repte. El trobaré a faltar, un bon paio!!!...Ah, i si algú s’aventura a fer el mateix, no dubteu en demanar-me les seves dades, no us em penedireu.
Bé gent, ara estarem per kathmandú i voltants també de desconnecting, per espai de 7 dies, ja que el 31....volem cap a Bangkok!!!!.....Vamos que nos vamos!!!...Otro, otro, otro!!!jajajaja.
Us estimo,
Lluís

...step by step...I follow you Brother...to the Everest!!!

2009-07-10T08:14:00.000-07:00

...si, si, gent.....el Marc m'ha engatusat de bona manera!!!!!jajajajaja....Demà marxem a fer part de l'ascensió a l'Everest.....jejejeje....fins al Camp Base!!!!, aprox. 5.550 metres!!!.

Per tant, incomunicats durant 13-14 dies!!!!.....El "nou luichi" no té límits, i si a sobre té al costat al super kitos, això és una barreja explosiva insuperable!!!

Ens veiem gent i qui vulgui pot venir a fer una birreta al camp base!!!

Petons,

Luichi

…Per la India ens belluguem…i al Nepal arribarem...

2009-07-08T06:42:00.000-07:00

Doncs si gent, ja estem a terres hinduistes!!!. Com ho vaig saber jo?...Amb la primera imatge després de l’aeroport: un megaelefant per l’autopista, veure-ho per creure-ho!!! Aquest destí era la meva gran incògnita, i perquè no dir-ho la meva gran por. Doncs a part de la visita a mister WC, la cosa ha anat força bé. La gran urbe Delhi, sense sorpreses, molta ciutat per tan poc atractiu. La rematarem abans de marxar al sud est asiàtic.
Maldawa bé, però llàstima que els anglesos la van deixar i ningú mai més se’n va ocupar (avui estic rimitas).Amb peles aquesta petita ciutat seria patrimoni històric de la humanitat sens cap dubte. D’aquí em quedo amb la sessió de running que vaig fer amb el Marc, i ja en van 3. Els Indis flipaven mandunguilles, si els treus del cricket o del hoquei herba, no s’enteren. Agrair-los, això sí, el suport que em van mostrar, ja que les distancies es van anar fent considerables, i per allà on passava reien i em donaven ànims, que majetes!!!. Ah!!!, i molt bó també, el Marc participant en un espectacle de puchineli després del sopar!!!...
A Jaipur ja em pogut captar més aquella mirada perduda que tenen aquests habitants, que difícil seria fer-los un procés de selecció!!!. No saps per on agafar-los. També hem comés la girilandiada de pujar al temple d’Amber en elefant, com hem rigut... i hem pogut viure el primer diluvi de pocs minuts, però que deixa la ciutat inundada, la plaça cerdà és una minuciositat al costat d’això...
Veure el Taj Mahal impressiona, i el Red fort ofega de calor, però s’ha de reconèixer que la visita s’ho val. Tot i així, Agra, quedarà en la meva memòria per la primera emprenyamenta forta, la càmera dels pebrots fa les fotos amb una taca. He netejat l’objectiu i res, és un defecte intern. És una gran putadeixon, però no puc fer-hi res, aquí no hi ha serveis tècnics i no estic per comprar-me una altra càmera, sony ciber-caca..!!!...Sorry pel vocabulari, però encara he estat massa fi. Amb el poc que m’agrada fer fotos, en fi, ens haurem d’acostumar a la taca.
Intentant ser alegres...que bona l’ experiència única, conseqüència dels primers ajustaments econòmics, d’anar amb el Marc a un Mcdonald's!!! jajajaja...lo que hace ser mochilero, i necessitar sopar per 1€ i mig, i no va ser només un cop!!!jajajaja
Xocant, delirant, i inoblidable, l’experiència d’anar amb el tren nocturn Agra-Varanasi. Van ser més de 10 hores, però ha valgut molt la pena, ja que el mateix dia de fa uns quants anyets va néixer el Marc, i també ara el “nou luichi”, inimaginable fa uns mesos dormint en un lloc així...jajajajaja.
Varanasi (Benares), un altre món...els seus característics carrerons estrets plens de vida de carrer, plens d’olors, plens de recons amb molt de significat, plens d’injustícies...El Ganjes, un altre planeta. Quin passeig més místic i relaxant...quins rituals. No em vaig banyar però si refrescar-me la cara des de el bot. El gran problema aquí és que s’ha creat un turisme de pobresa llastimós...si els volem ajudar que sigui d’una altra manera!!!...I si us plau, ara que ho he vist amb els meus propis ulls, que la gent no inventi més, la de troles que et diuen abans d’anar, i després de la missa la meitat, això tampoc fa bé per aquesta gent, i crea una morbositat lamentable.
...i...amics... demà partim cap a katmandú, Nepal. Hi passarem 3 setmanetes...Serà que també el luichi és lo puto crack del trekking???...ho sabreu en pròximes publicacions....
Fins aviat gent, us estimo,
Luichi

El “nou Luichi” reflexiona abans de donar la benvinguda a l’Índia…

2009-06-28T03:04:00.000-07:00

Fins al moment porto tres setmanetes on he pogut gaudir de l’experiència de visitar, amb una més que acceptable profunditat, el “Middle East”, però sent realistes, fins ara ha estat un viatget de vacances com molts de nosaltres fem cada any. El kit-kat però, s’allarga, i estic impacient per veure quina serà la meva resposta. Avui no torno sinó que segueixo marxant, i espero amb impaciència l’impacte que de ben segur em proporcionarà l’Índia.
L’Orient Mig no havia de ser l’inici, el sud de l’África ens esperava, però veient el caos que s’ha originat degut a la Copa Confederacions, i l’enorme satisfacció que m’ha produït aquesta zona, he de dir que ha sigut un encert. Aquesta gent mereix tots els respectes, i son força hospitalaris, i sovint al nostre país no es transmet la realitat d’aquests països. I que consti que jo l’any passat a Egipte, i la Marta i la Lorena ho certificaran,jajajaja, vaig menysprear al mon àrab, islàmic, musulmà i jo que sé més. Gairebé un any després he de dir: Síria, Líban, Jordània, sou la repera!!!, gràcies per deixar-me passar uns dies a la vostra terra.
Un cas a part son Israel i els territoris Palestins. Seré breu, perquè diuen que “el mejor desprecio es no hacer aprecio”. La ciutat santa de Jerusalem és única i si un s’ho pot permetre no pot marxar d’aquest mon sense haver passat uns dies allà, però les relacions humanes i el tracte al turista és lamentable, tot i que excepcions hem trobat. Viuen tancats en el seu món de conflictes i males relacions, i la por els fa ser prepotents e insuportables. A les fronteres millor que tremolis, nosaltres 6 hores vam estar esperant, amb un interrogatori policial decadent. Dels jueus colons, rabins, o el que siguin, amb tot el respecte, dir que E.T era el King de la comunicació en comparació amb ells. Son l’atracció del país per la seva vestimenta, físic, forma de desplaçar-se... però de bondat ná de ná!!!. Quina llàstima. Com va dir el Marc al sortir de la frontera...The Last Time in Israel!!!.
D’anècdotes ja en comencem a tenir, i a part de les que ja he explicat en els escrits, em quedo amb el sopar picnic de super al Palm Hostel de Jerusalem, una imatge oKupa per la posteritat, amb el momentazo cenita con vino de Jordània a Jerash (..quin globo...),i el que fa viatjar, ahir em vaig tragar la pel·lícula “Transporter 2”, en anglès i subtitulada en àrab....toma ya!!!jajajaja.
Pel que fa a temes més íntims, per dir-ho d’alguna manera, evidentment que us trobo a faltar family i amics, però els vostres e-mails, comentaris al blog, i connexions al Skype, em fan portar millor aquest apartat, i tenir-vos molt presents. Una única llicència: Papitus, cuida’t molt i el dia 6 tot anirà de puta mare, positivisme i molta força, aquell dia no hi hauran distàncies i el meu petó al despertar-te rebràs.

Petons,

Luichi.

El començament a Síria...L’escapada al Líban...La sorpresa de la preciosa Jordània i el recolliment a Jerusalem

2009-06-24T08:57:00.000-07:00

Ja ha començat l’aventura i aquestes primeres setmanes han estat molt intenses. El shock del canvi de vida no m’ha deixat ni temps per escriure. El primer dia a l’Aeroport de Damasc ja ens van posar problemes amb el visat, gairebé ens fan tornar, ens va donar per riure, que bo si de matinada ens presentem un altre cop a casa…Es va solucionar i cap a Síria faltava gent: Damasco, Aleppo, Palmira, Crack des Caveliers, Apamea, Maloula, Bosra,…i l’experiència de compartir ruta amb l’inserso Portuguès( un jutge “telita” de les Azores, el nou Miranda, el profe “golpecitos”,…etc. Que bo, resulta que aquests dies he tingut que fer de traductor al Marc!!!.
Les distàncies han estat llargues, i ja he començat a patir els sotracs de l’autocar, les velocitats que agafen, i fins i tot un mini accident. Que genials son les becaines de després de dinar a l’autocar, amb babeta inclosa. Les primeres pixades de riure importants ja han caigut amb el tete Marc, degut a la sordera del Hany, i al “manicomi” que ens ha acompanyat en aquesta primera setmana.
A partir de llavors, ha començat el viatge de debò, i com som més xulos que ningú, 3 dies al Líban hem passat. Beirut, Byblos i Baalbek. Una experiència intensa, amb un primer destí per dormir “pá cagarse la burra”. Però valor i ganes li vaig fotre i al final en aquell antro de conya vaig dormir!!!. Destacar que Beirut és una ciutat amb molt d’encant, té el contrast dels edificis malmesos per l’últim atac Israelià al 2006, amb un passeig marítim impressionant i amb molta riquesa. La segona nit de Beirut, quan ja estàvem dormint, vam començar a sentir unes explosions, ens varem aixecar de cop....cagats...i aquell instant al balcó va ser molt heavy, ens pensàvem que la ciutat estava sent bombardejada. Al final el reflex en l’edifici d’enfront d’uns focs artificials, ens va fer pixar de riure. Quina cangela, i que xalats en aquesta ciutat fer focs per la nit un dimarts!!!. Goodbye Beirut, però tornaré.
Jordània, ha estat l’autèntica sorpresa fins al moment. Quin país més fantàstic. L’arribada va ser a Jerash, una ciutat al nord, on el primer pensament va ser, aquí dormo al carrer!!!. Doncs als 10 minuts de caminar amb les motxilles, a un taxista vam parar, i el bon samarità se’ns aparegué. Aquell bon home ens va portar a un hostal de conya i se’ns va oferir per fer-nos de transport durant els dies que estiguéssim a Jordània. Vam negociar preu i fet, el Hassan ha estat 4 dies amb nosaltres, i un amic hem deixat. Com hem rigut amb ell, i amb el meu anglès. Tot un personatge a l’edat de 55 anys i 6 problemes, jajajajaja. Amb ell hem gaudit de la magnífica Ciutadella de Jerash, de l’experiència única de flotar al Mar mort, de caminar més de 6 hores sense adonar-te’n veient lo brutal que és Petra, de reflexionar al Mount Nebo, com si de Moisés es tractés, i de la flipada de dormir en una tenda, al mig del desert de Wadi Rum, amb uns Beduins. Més tirats impossible, i per l’antic Luichi impensable, però ho vaig fer, i ara estic orgullós d’haver pogut veure l’infinitat d’estels gairebé a sobre meu. Emocionant.
Varem baixar al Sur, al Mar Roig, Aqaba, i aquí ens varem acomiadar del Hassan. Tres dies hem estat fent relax i desconnexió. Una altra experiència per flipar: He fet submarinisme, Diving pels experts, jajajaja. Very Nice. L’Snorkeling és de mariquitas!!!. Veure la fauna marina i la barrera de coral d’aquesta part del Mar Roig, ha estat, tot i que quan em van posar la bombona gairebé em faig caqueta, genial!!!
Ara estem flipant amb l’última parada, Jerusalem. Amb molt de significat per mi i la meva família. Una ciutat santa amb una barreja de cultures excepcional. El Sant Sepulcre m’ha deixat sense paraules, tot oració. Els jueus, sense comentaris...
I d’aquí 3 dies... a per la India, vamos que nos vamos!!!....Ah!!!, i mil gràcies a tots aquells que m’heu enviat e-mails, i m’heu anat donant suport. No sabeu lo maco que és llegir un comentari d’un amic a la distància. Us estimo.
Luichi

La fí dels comiats, l'Itinerari, i diumenge Goodbye penya!!!

2009-06-03T00:44:00.000-07:00

uffff...., això ja està al caure!!!. Gràcies penya vilassariqui pel combinat Picantó +Baobab+She, que em vareu regalar. Us estimo amb follia!!!. Gràcies Diana, pel teu magnífic soparet i et desitjo molta sort en aquesta nova etapa de la teva vida. Gràcies family pel dinaret de dissabte, entranyable i molt emotiu, i a sobre vaig conèixer a la meva nova companya de viatje, "la tamudinha", jajajajaja...els Cruells ja saben a que em refereixo. Sou la meva vida. Gràcies també al comiat de Montjuïc, 12 anys d'exili que han acabat de la millor de les maneres...a PRIMERA!!!, a tots els de la colla perica, ens veiem a casa nostra...però d'aquí a 7 mesos!!!. I a tots aquells que no han pogut gaudir de la meva presència, dir-vos que teniu l'oportunitat d'agafar-me en algun dels llocs on em perdré...está a les vostres mans.

Pel que fa a l'itinerari definitiu, ja sabeu que soc una mica desastre per les noves tecnologies, però espero que a la foto que us adjunto es vegi bé, que m'ho he currat!!!.

AMIGOS SON LOS QUE EN LA PROSPERIDAD ACUDEN AL SER LLAMADOS,Y EN LA ADVERSIDAD, SIN SERLO

Diumenge, 7 de Juny de 2009...Goodbye Barcelona i Welcome CIU, perquè després diguis cosinet!!!

Sempre vostre,

Luichi

...Deixa que el món et canviï, i tu podràs canviar el món...

2009-05-16T02:52:00.000-07:00

Ja tinc data de sortida, OEOEOEOEOE.....7 DE JUNY!!!7 DE JUNY!!!7 DE JUNY!!!. Per celebrar-ho, ahir ens vàrem donar el plaer de veure la pel·lícula"Diarios de motocicleta", d'on surt la cita del títol d'aquest escrit. A tots aquells que us sentiu identificats amb el nostre projecte i ens coneixeu prou, us demanaria que la veiéssiu. Quin fart de riure, salvant les distàncies, podreu apreciar com existeixen moltes coincidències entre els doctors Guevara i Granado, i els psicòlegs Galobardes De Simón. Quina estona més agradable tete, i quin bon métode terapèutic per poder compensar el xoc patit pel matí a l'hora d'ensenyar la money!!!jajajajaaja. Estic convençut, però, que seran els diners millor invertits de la meva vida. Mireu-la i opineu...

Ara el meu dia dia ja serà un compte enrere, fins el Km O!!!, el magnífic dia 7...Em sento molt feliç i amb el desig de començar a carregar la motxilla, que de ben segur, tornaré buida de roba i calçat, i plena d'emocions, sentiments, vivències, i moments inolvidables pel "nou luichi".

Pel que fa a l'itinerari, ja el tenim finiquitat en un 99%, però fins la setmana que ve no ens el confirmen, heu de ser pacients, però ja us puc avançar que hi han hagut unes modificacions espectaculars....Això serà brutal!!!.

Per últim, agraïr el comiat que ens va oferir la Secta Blanquerniana el passat Diumenge, us estimo moltíssim tetes, tatas, i nebodetas...jajajaja, i dir-vos que la força dels vostres petons i abraçades s'ha transformat en part del combustible que m'acompanyará al llarg del meu viatje!!!.

...queden 22 dies...

Luichi

La gestació, la decisió, la posada en comú i la posta en marxa..

2009-04-18T01:46:00.000-07:00

...Ja torno a estar per aquí gent. Aquests últims dies molts m'heu preguntat, i més els que em coneixeu, que m'ha passat al cap per fer una bojeria com aquesta....la volta al món al llarg de 6 mesos. La resposta no la sé ni jo!!!jajajajaja.

Tot va sorgir un 1 de març del 2009, com veieu una data força propera. Els culpables: La Roser i L'Ori...jajaja Estàvem a la Toscana, gelateria de barna, després d'haver-nos fotut un bon jalar per celebrar que pel matí l'Ori, el Xavi i el Kitos van aconseguir com uns campions finalitzar la Marató de Barcelona...brutal!!!. Xerrant, xerrant,...de les nostres situacions laborals i personals, una parelleta endimoniada (Ru i Ori)..ens van preguntar que perquè no marxàvem a fer la volta al món la Txell, el Kitos, i un servidor...Recordo que la meva reacció va ser de rebuig total.....-esteu com un llum, xalats!!!...La Txell es va emocionar moltíssim, ella ja hagués sortit a l'endemà, i el Marc no tenia el cap per pensar en aquestes xorrades, després del seu trencament amb la novieta. Total, que després de fotre la volta al mon mil cops i riure força...cadasqú va marxar a la seva llar... La setmana següent va haver pressing... En fred, la Txell i el Marc, ho tenien força clar, i m'enviaven e-mails i sms per saber la meva opinió...Jo ja dubtava...

...el Diumenge 8 de Març, a l'Euromed, tornant amb el papitus de Villarreal, havent patit una dolorosa derrota els pericos, ho vaig veure clar...jajajaja...a pendre pel sac!!!!...Me las piro!!!, i sense pensar li vaig llençar al meu pare...Com t'estimo papitus, ets el més gran....reacció d'ell: Endavant fill....però no te veo capacitado!!!jajajajaja....que bó!!!...La decisió ja no tenia marxa enrrera!!!. Vaig arribar a barna, i vam anar a dinar a Vilassar...A la mare, la cosa no li va fer tanta gràcia, però ella sempre porta el patiment per dins, i també em va recolçar encara que no entenien res de res !!!jajajaja...pobres. Seguit, vaig trucar a la meva tata Martona, aquest estiu haviem d'anar a Formentera, ja ho teniem pagat...Estava fent la bacaina i el xoc va ser considerable..., però la Martona és única, i desde el minut 0 ja em va recolçar en tot!!!...:- t'anirá de conya tete, ja ho veurás...quina passada!!!...Després vaig anar a la Granjeta, bar de moda de vilassar...jajajajaja, tots van flipar....no era per menys!!!. Per la nit, vaig fer les trucades a la Txell i al Marc...:-compteu amb mi nanos!!!....quina alegria tots dos...la cosa prenia cos!!!

Aquella nit no vaig dormir gairabé res...quins nervis...que heavy!!!jajajajaja.

Els darrers dies van ser de comunicació a germans, amics, feina... El meu germà petit, Jordiet, de conya, és jove i aventurer i es va emocionar, el gran, Ferran, més complicat, fins i tot en 2 díes ja m'havia trobat una nova feina...Això no és fa, però l'entenc...A L'Alberto i la Bárbara, els meus "socis" laborals, els hi va impactar, però la conjontura econòmica no acompanyava i ara era un bon moment per fer un Kit-kat laboral...seguirem en contacte segur...Amb els amics em vaig trobar de tot, destacar la força i ànims que em va donar el meu tete Kike, ell ha estat molt important en la meva vida, i un cop més no em va fallar...També la reacció de la Puji va ser impactant, jajajajaja...encara no t'ho creus eh???...Als demés també agrair-vos la vostra comprensió, no puc entrar en més detalls....us estimo molt a tots!!!

...tot era alegria...i ja vam començar a dissenyar el recorregut i planificar de sortir a finals de maig, principis de Juny...el problema...La Txellis!!!....va començar a tenir grans dubtes....Tenia una oferta laboral interessant...i...al final...ens ha deixat....Ha optat per agafar la feina, i també l'hem de recolçar, segur que serà el millor per tu, guapíssima!!!...et portarem amb nosaltres, no ho dubtis.

...manos a la obra, vam fer-nos les vacunacions, amb desmai del Luichi inclòs jajajajaja, i revisions de metges....M'han de fer una petita intervenció, però res per no seguir amb el projecte...Pitjor és el tema econòmic!!!...encara no sé com ens ho fotrem...deu meu...una primitiva, please, jajajaja.

Per últim, comentar que ja hem anat a pre-gestionar els bitllets i visats. L'Albert, de l'agència "temps d'oci", és un fenòmen...un crak!!!...Parla amb coneixement de causa, ha fet la volta 4 cops....quina passió explicant!!!...un professional acollonant!!!...Ens vas transmetre molta energia....gràcies!!!

...ai....el més important...dir-vos que ho faig de mochilero puro!!!jajajajaja....jo que no he agafat una motxilla desde EGB....i que sempre he dormit a hotels de 5 estrelletes!!!jajajajajaja....manda ovos!!!. L'itinerari provissional, a confirmar en una setmana aproximadament, serà el següent: Barcelona, Sud Africa,Namibia, la India, Nepal, Tibet, Sud est Asiàtic (Tailandia,Cambodja, Laos, Vietnam,...), Japó, Polinesia, Australia, Nova Zelanda, Illa de Pascua, Xile, Perú, Bolivia, Ecuador, Argentina o Brasil???....i pá casita!!!!.....jajajaja....quina ilu gent!!!!!!!!!...que fort!!!

Doncs de moment això és tot, i molt i molt resumit!!!.Ja us aniré informant de més coses...quin estrès!!!!!!

Petons,

Luichi

L'Inici d'un gran repte...La creació del blog...jajajaja

2009-04-08T11:46:00.000-07:00

Avui per fi m'he decidit a crear aquesta font d'informació, que per mi i per tots aquells que em seguireu, serà una de les poques eines de comunicació que tindrem al llarg de la meva aventura.

No m'ha apasionat mai escriure, però ara és necessari....i crec que ja faig una mica tard, donat que tinc que començar a escriure moltes cosetes...La decisió, la reacció de familiars i amics, els preparatius, les anècdotes de les vacunes, etc,etc,etc...

Per avui ja ni ha prou!!!jajajaja...No patiu que en breu començaré explicar-vos...

Luichi l'Aventurer